Cercador

Llista categories

Invasió. [temps real de lectura: 2 minuts]

Un relat de: Joan Colom

Encara que no fos una panera com les que recordava de petit, aquell paquetet amb assortiment de torrons que havia trobat al llindar de la porta, tan primorosament embolicat amb paper nadalenc, era tot un detall. No podia ser un error perquè a la targeta sota el llaç hi figurava el seu nom, però no duia remitent.

Com sempre, en aquelles fotudes festes que donaven per fet l'acompanyament de la família i convertien en desgraciats els qui les passaven sols, quan tingué el plat a taula engegà la tele, però de seguida començà a fer zàping perquè a tots els canals passaven informatius. Era estrany en aquella hora, i més encara perquè semblava que tots s'ocupaven de successos i només feien que mostrar gent estesa a terra amb el cap ensangonat, així que s'aturà en un canal infantil a veure les peripècies del Bob Esponja: qualsevol cosa abans que li amarguessin el dinar amb el genocidi palestí.

A l'hora de les postres, acabà d'obrir el paquet i examinà els torrons: tret del de pedra, d'Agramunt i amb bona pinta, els altres eren de marca no t'hi fixis. Així que va portar de la cuina un ganivet de tall recte i la mà de morter, per tallar-ne un bocí: fent descansar sobre la barra el tall del primer, amb la segona assestà sobre l'altra vora un cop sec, però contra tot pronòstic els estris van rebotar com si el torró fos de goma. Ho provà de diverses maneres, però fou en va.

Exasperat, mossegà la barra directament. Presumia de bona dentadura: trencava nous a queixalades i les incisives les tenia de castor. Però passà quelcom d'estrany: la barra cedí mansament a la pressió de les dents, però quan obrí la mandíbula no se'n pogué desprendre, com si la mel fos cola d'impacte. Més encara: tractà d'obrir la boca al màxim, però les dents hi seguien fortament adherides; de fet, la barra es feia més gruixuda a mesura que ell separava els maxil·lars. Seguia inflant-se i no sols sentia un dolor indescriptible, amb la mandíbula ja desconjuntada, sinó que sagnava i s'ofegava...

Havien començat a apoderar-se de les persones que, en viure soles, ningú trobaria a faltar fins passats uns quants dies. Mentrestant, l'anihilació d'aquells sàpiens tan poca-soltes aniria produint-se per barris, seguint la planificació establerta per a les grans ciutats. Amb la mort tal com ells l'entenien, lenta i dolorosa.

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXVI (tema: SORPRESA!) i consta de 400 paraules —cap d'elles "sorpresa"— segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

Afegir comentari

Sucessos que van passant. [Ofensiu]
PERLA DE VELLUT | 11-02-2024 | Valoració: 10

M'ha tret l'atenció la diversitat d'accions que té aquest relat. Sobretot, m'ha agradat això de "gent estesa a terra amb el cap ensangonat" i també això de "veure les peripècies del Bob esponja". I també "el genocidi palestí".
Sí, és veritat és un relat molt "fantàstic" i també de "terror".
Això de "trencava nous a queixalades i les incisives les tenia de castor", m'ha fet molta gràcia i molt terrífic.

Ets un fenomen, Joan Colom. (Et tinc com a preferit, perquè m'agrada molt com escrius)
Si et ve gust, tinc un nou relat. Gràcies.

Enhorabona.

Perla de vellut
Terror[Ofensiu]
llpages | 03-01-2024 | Valoració: 10
Un relat que comença com si res i acaba amb el cor del lector ben encongit. Quin gradient d'emocions i angoixa! M'ha agradat, està molt ben escrit. Bon any, Joan!
Ficció, ciència?[Ofensiu]
Prou bé | 02-01-2024
Trist i angoixant, al final, relat.
La solitud, a qui molesta? A qui la pateix O a qui la veu?
Per pensar-hi.
Amb total cordialitat
solitud[Ofensiu]
Atlantis | 01-01-2024
Una descripció, amb sorpresa, de la solitud i l'agonia. Molt ben narrat. malgrat l'impacte que m'ha produït el relat, m'ha agradat molt.

Bon any.

l´Autor

Joan Colom

307 Relats

808 Comentaris

91921 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >