Interviu al Minyó de Montellà, bandoler català

No havia estat fàcil poder entrar al castell d'Arsèguel. Era, en aquella època, fa exactament quatre-cents divuit anys, propietat de Joan Cadell, veguer reial del Conflent. Per tothom era sabut que un any abans, l'any 1587, el Minyó de Montellà i el seu senyor, en Joan Cadell, junt amb altres bandolers, havien fet un sonor robatori de moneda de l'Orde de Sant Joan. En aquell moment, doncs, nedaven en l'abundància. Es creien realment que venia del futur? Què els va fer confiar en mi i pensar que no els trairia, que no els portaria darrere meu els representants de l'autoritat reial? El fet que fos una dona els deuria encendre la curiositat. Em va fer esperar molt poc, uns minuts. Estava nerviosa com mai. La meva primera trobada amb un bandoler!

Quan el Minyó va entrar, em besà la mà amb una gran dosi de respecte i de sorpresa a l'hora. Per no neguitejar aquell home més del compte, m'havia tapat el cos amb una capa i el cap, amb una caputxa. Allò primer que em va sorprendre va ser una olor forta i desagradable, semblant a allò que avui en dia qualifiquem de pudor de tigre, però multiplicada per deu; vaja, com si m'hagués ficat en una gàbia de felins fètids. També em va cridar l'atenció el català que usava, amb un accent desconegut per mi i farcit de mots estranys i estructures arcaiques. Les preguntes que tenia preparades les vaig poder fer amb dificultat ja que era ell qui prenia la iniciativa i qui tenia més qüestions a resoldre. Allò que més li interessava era saber si era rica, potser pensava segrestar-me i demanar un rescat. Va quedar decebut en veure que no era filla d'un baró o d'un duc. Que no era ni noble. També em cridà l'atenció la manera que olorava l'aire. Em va demanar, cortesament, si podia acostar-se al meu coll. No hi vaig veure lascívia, sinó interès per allò desconegut. La trobada es va allargar fins ben entrada la nit. La meva visita al castell i l'aparent desaparició, ja de matinada, hauria estat un misteri o una llegenda explicada de pares i fills sinó hagués succeït el mateix dia que el Minyó de Montellà va morir víctima del setge que el virrei i els seus soldats van fer al castell. Joan Cadell va ser objecte d'una sentència de confiscació de béns i la jurisdicció del castell d'Arsèguel fou segrestada per les autoritats reials.

Vaig aprendre, això sí, que aquest no era un bon sistema d'estudiar el passat. La meva presència canviava les coses, influïa en excés en el subjecte d'estudi, dificultava l'observació. Ens caldria polir la màquina del temps i barrejar els seus efectes amb la poció de la invisibilitat. Quins nervis! No puc esperar a fer realitat aquestes millores!