Infern

Un relat de: frederic
Amb tretze anys, la Isolda i en Tristany es van enamorar en descobrir-se jugant a espiar-se els pensaments l'un a l'altre. Des d’aleshores, totes les nits, allitats cada u a casa seva, somiaven agafats de la mà els mateixos somnis. En un d'ells es van prometre amor per sempre.

L'habilitat la van anar treballant a través de tutorials d'Internet, sistematitzant-la en els cursos de psicotelecomunicació de la Princeton University, i aprofundint-la durant un any de convivència amb Swami Maharish-pridna en la seva cabana de les selves de Bundi.

Amb el temps van perdre l'hàbit de parlar-se físicament. Tot s'ho deien de per dintre i entrar a la seva llar era com capbussar-se en un temple englotit, i iniciar-hi una conversa com esquinçar-ne els vels. Entre ells tot era intercanvi d'idees en estat pur, guarnides de la intenció autèntica i la justa emoció subtil; sense lloc per l'ambigüitat dels mots, ni per les mitges veritats ni la hipocresia. L'un per l'altre eren dues gotes de cristall.

Fins que un dia, a en Tristany li ressonaren al ventre les papallones a la panxa que la Isolda va sentir quan, per primera vegada, va irrompre al despatx el somriure franc i ben timbrat d'en Marc. Allò va desencadenar una trista progressió d'absurds interrogatoris, sarcasmes i gelosies per part d'en Tristany, seguits de mutus retrets i menyspreus.

Tot i que la Isolda va acabar marxant amb en Marc, captivada per la vibració dels seus mots, la situació va anar esdevenint més i més insuportable. El regal dels deus esdevingué jou del diable. En Tristany havia de viure amb la nàusea perpètua de ser testimoni forçat dels afers amorosos de la Isolda i en Marc, fins el més petit detall de la seva intimitat. La Isolda va haver de viure permanentment punida per la desfermada i indemostrable violència mental d'en Tristany.

Units per sempre, en la humiliació i en el ressentiment, en el fracàs i en la culpa.

Ni la mort els separaria.

Comentaris

  • El poder de la ment[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 18-02-2016 | Valoració: 10

    Tot i que, en principi, la relació entre el Tristany i la Isolda sembla molt romàntica, és evident que la lectura sistemàtica de la ment d'una altra persona fa una mica de por.
    Penso que els pensaments ens pertanyen a cadascú, és el més íntim que tenim, i compartir-los totalment és com arrabassar la personalitat d'un altre.

    La teva història és molt bona i molt original. N'has sabut treure profit de'aquesta relació per a compartir amb nosaltres un relat de lo més interessant.

  • BUFF! QUE DUR![Ofensiu]

    "Durillo", Frederic! La tan reclamada "transparència" de vegades pot ser un càstig.
    Més val la ignorància, segons com, oi?

  • Amén[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-02-2016 | Valoració: 10

    Un relat que m'ha fet pensar i pensar que les coses també poden anar malament quan es pensa en una altra persona, encara que semblin una gran parella. Per cert, he vist que tu també vas tenir de profesor al señor Garriga. Jo també. que vas estudiar al Sant Gregori? Jo també. Una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

frederic

29 Relats

66 Comentaris

15986 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Barcelona 1963. El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària, feina certament gratificant, i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat.
Au!

fblanco@xtec.cat