Cony

Un relat de: frederic
Déu vos guard,

Em dic Cony i sóc un Gos d'Atura dels Pirineus feliçment integrat a la vida rural d'alta muntanya. El meu amo és pastor d'ovelles. Vull dir el meu amo actual perquè primer en vaig tenir un altre que també era pastor, però pastor d'ànimes. Era un rector de poble que ni quan jo era cadell mai no em va fer moixaines ni em cridava pel meu nom. En aquella època em passava des de l'alba fins l'alba següent, dia rere dia sense observança de diumenges ni festes de guardar, estacat vora el portal de la rectoria i lladrant les ànimes passavolants que circumstancialment gosaven acostar-se, sense distinció d'arquebisbes o malfactors.

- Calla, Cony!- em cridava la mestressa abocant-se a la finestra.

En deixar la rectoria, mossèn Jaume em va abandonar a la gossera.

Amb el meu amo actual treballo de valent. Em passo el dia vigilant ovelles, comptant-les i corrent d'ací d'allà perquè no se'm desmanegui el ramat, cosa que demana concentració constant i una excel•lent forma física. És una tasca potser massa feixuga per un sol gos. Penso que estaria bé tenir un company. No és el cas.

Tot sovint, però, tinc la misteriosa sensació com si en corregués algun altre, de gos, per aquí, perquè sento que l'anomenen. Tanmateix no l'he vist mai ni aquí, ni quan estava amb el meu ex -el rector, em refereixo-, ni a la gossera. O està sord, o és un dropo de quatre pams. Crec que es diu Escolàstic o alguna cosa així. Es-co-làs-tic. Des de sempre i a tot arreu m'ha acompanyat la pronúncia d'aquest nom, i això ha impregnat la meva existència d'una estranya melangia per aquesta ignota companyia absent.

A mi m'agrada més el meu, de nom: "Cony". És un nom com Déu mana. Un monosíl•lab clar i contundent, amb una única vocal "Ó" rodona i sonora, quasi explosiva per la implosió de la consonant oclusiva antecedent "K", i acabat -el monosíl•lab en qüestió- amb una restreta consonant nassal " ɲ" que li dóna a l'expansió vocàlica "KÓ" com una ressonància en amorosida cadència conseqüent "Ó ɲ", tot i que, paradoxalment, tal suavitat cadencial s'acostuma a pronunciar amb una dura constricció de la llengua contra el paladar i lleu avançament en tensió del maxil•lar inferior " ɲ".

K-Ó- ɲ. No em direu que no és un nom perfecte!

A l'Escolàstic ja us he dit que li agrada fer-se fonedís. No sé què li deu passar. Si mai el veig serà el primer que li preguntaré. Però jo crec que s'amaga de la vergonya que li fa aquest seu nom tan allargassadament flàccid com llengua que vessa de la gola d'un gos cansat. De vegades l'amo s'esgargamella cridant-lo:

- Colàstic! Scolàstic, vine, té! Es-co-làs-tic!!

Jo ni tan sols goso mirar el meu amo de llàstima que em fa que no hi ha dret de la mala educació i deslleialtat d'alguns gossos. Quan el pobre home ja es dóna per vençut, cansat de cridar-lo i que no aparegui per enlloc, aleshores passa a cridar-me a mi:

- Vine aquí, Cony!

I obeeixo ràpid com el llamp que les potes em llisquen si som sobre la llosa de l'era. Potser pensareu que em dol la meva condició subalterna respecte l'Escolàstic, aquesta mena de gos esperit pur. No ho penseu pas. L'amo és l'amo i no hi ha res fora de l'amo, i si l'amo em posa en segon terme, jo orgullós que m'hagi posat en algun lloc, que pitjor és estar a la gossera que no ets res per ningú i és com la mort en vida.

Agraït, jo sempre compleixo amb l'amo, encara que tot sovint em cridi debades. Mireu, no fa ni trenta minuts, precisament abans de fer aquest escrit, el meu amo parlava amb en Pep de Can Pantano:

- Oh collons! que aquí, que allà, que jo què sabia hòstia puta si m'ho haguessis dit, Cony!

I jo que hi vaig sol•lícit i amatent, remenant cua, mirant-lo àvidament als ulls i posant-hi el meu panteixar més veloç. I l'amo:

- Puto quisso enfaldillat de rectoria, si te'n cardaré de bastonades... Passa jaure, Cony!

I jo passo jaure, dòcil, cofoi del florit rosari de jaculatòries que han ornat l'ordre, i ple de la dignitat de tenir quelcom a obeir. I aquí em teniu; després de jaure els segons preceptius, i aprofitant els llatins que sempre et queden d'haver viscut en una rectoria, m'he posat a redactar la present carta de presentació, que tenia pendent de feia temps, perquè sempre és bo de tenir-ne alguna a punt, pel que pogués passar. I ara us deixo que fa estona que no en sé res de l'amo. Un altre dia us en parlaré, del meu amo.

Au! A Déu siau.

Cony.

Comentaris

  • Se m’ha fet curt[Ofensiu]
    Jimbielard | 02-08-2018 | Valoració: 10

    M’ha agradat molt de principi a final. Toc d’humor agradable i en primera persona infal·lible! M’he quedat amb les ganes de més!

  • Se m’ha fet curt[Ofensiu]
    Jimbielard | 02-08-2018 | Valoració: 10

    M’ha agradat molt de principi a final. Toc d’humor agradable i en primera persona infal·lible! M’he quedat amb les ganes de més!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

frederic

29 Relats

66 Comentaris

13255 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Barcelona 1963. El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària, feina certament gratificant, i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat.
Au!

fblanco@xtec.cat