Els dits sota la sorra

- Perquè m'han de fer aquesta operació?

Dins el taxi, camí de la clínica, era la primera vegada que el petit Peret, a penes cinc anyets, ho preguntava tan directament al seu pare. A l'Antòniu se li feia feixuc haver de respondre en Peret; a aquelles hores -a les vuit entraven a quiròfan-, a mitjans de desembre, encara fosc, no tenia el cap prou clar per segons quines converses. A més li feia recança haver de parlar d'allò davant del taxista.

En arribar, mentre el pare feia les gestions a recepció, en Peret s'endormiscava estirat a les butaques del vestíbul. Pel tipus d'operació, a més de les proves pre-operatòries, calia una sèrie de certificats del ministeri de sanitat, del d'afers socials i la documentació del jutge amb la sentència favorable a aquella mena d'amputacions "de falange podal a menors per a usos ulteriors".

Un cop a planta, en Peret, aparentment aliè a l'angoixa del pare, no parava quiet escorcollant l'habitació.

- Papa, estic malalt? Preguntà mentre encenia i apagava repetidament el llum de sobre la tauleta.
- No, no estàs malalt. Responia l'Antòniu, abatut.
- I el meu dit petit , que està malalt?
- No. Està bo.
- Doncs perquè som a la clínica? Preguntava mentre ara feia passar un cotxet resseguint el tub metàl•lic dels peus del llit.



En Peret es va fer gran i un matí d'estiu, entre llençols, sense venir a tomb, li va comentar a la seva xicota un grapat d'impressions i emocions vagues, revingudes escadusserament a la memòria, i referides a una operació de la infantesa al dit xic del peu. Ella va guardar amorosament i complaguda la confidència del seu estimat. Mai no va donar especial importància a aquest fet, i menys encara a la mania del seu xicot de colgar els dits a la sorra cada vegada que anaven a la platja. Sempre més ho va fer això d'amagar distretament els dits sota la sorra. Era la manera com el seu cervell el protegia dels inoportuns i arbitraris aniversaris que la nuesa dels peus li plantejava en els assolellats dies de platja.