Cau cec

Al cobert, ajaçats sobre els blans aromes del fenc, ella reposa el cap sobre el braç d'ell, i ell amb l'altre li cenyeix el ventre.

Ella des que va patir l'atac de feridura que no hi sent. Viu dels colors de la tardor i del ferum de llar de foc en l'esguard cendrós del seu home. Va ser ploure sobre mullat; a ell de molt abans que no li surten els mots, quan se li van fer un garbuix a les entranyes per l'horror que li va tocar viure.

Tanmateix ara jauen, com abans, quan l'estiu abrandava l'era de xisclets d'oreneta, piuladissa de canalla i remugons de pagès. I ell, amb els llavis cegallosos, eixuts brolladors de confidències, il•lusions i consols a cau d'orella, li palpa el lòbul carnós. I del gotim entelat, pausadament, va llaviejant les gorges de la falç cartilaginosa fins l'ull de la petxina, cec xuclador de secrets, somnis i galanteries a cau d'orella. De mots enamorats que han estat sojornant als graners de la seva ànima i que ara, atiats pel calfred d'una moixaina, tornen a descloure el seu jardí. Esclat de lliris i nenúfars flotants; hort de pàmpols perlats, robins de magrana i regalims de llet i mel.