incomoditat ansiosa (Equívocs)

No sé per quina raó, aquella nit, vam acabar en una sala comprimida de cinema. No recordo l'hora, però sí el cansament i la son després d'un dia amunt i avall.
La cartellera no era d'admirar i la predisposició de posar-se a palpar el fulletó, rebuscant entre tan poca qualitat, tampoc. Vam entrar quasi per inèrcia, amb l'únic objectiu d'escapar-nos de la humitat del vespre.

L'escalfor del cinema ens va abraçar de seguida, i desfent-nos del fred de fora, vam recuperar l'energia que havíem posseït hores abans.
Els passadissos eren buits, poques faldilles va poder veure; ja m'anava bé.
El sopar no havia estat massa generós, i el pas del temps ja havia acabat amb la seva digestió. Així que amb un parell d'estómacs afamats ens vam presentar a la tenda de crispetes i vam sortir-ne amb un parell de paperines.
Durant la sessió d'interminable publicitat els ulls se'm cloïen repetidament. No em creia amb forces d'aguantar fins a l'últim anunci, ni d'arribar al títol del film que ja no recordava. Quan apareixia a la pantalla, els meus somnis ja començaven a volar lliures.

Era la nostra primera cita, encara no sabia que ell era dels típics personatges odiosos que fan comentaris en veu alta. El primer el vaig acceptar com a un simple gest per a evitar que el gel s'establís entre nosaltres. Però els següents començaven a fastiguejar-me. Aquell son trencadís que se'm feia més cansat que mantenir els ulls oberts. Lluitaven per mantenir-se desperts, però la son vencia la batalla i els seus comentaris es feien invencibles.

Només vaig trobar una solució: precintar aquells llavis amb uns altres, que tot i afamats de son, mai neguen petons desitjosos d'amor. La pel·lícula tampoc deuria interessar-li massa, doncs no va negar-se en rebre aquelles mostres de desig, i amb unes ànsies nascudes de la incomoditat, vam menjar-nos amb passió sota aquella atmosfera fosca d'una sala de cinema, una nit d'estiu mandrós.