Impúdica als seus ulls

Estava nua i sentia vergonya.

L'havien despullat aquell matí davant dels ulls encuriosits d'uns infants i no s'havien preocupat de tornar-la a cobrir.

No era la primera vegada que li canviaven la roba en públic, però mai l'havien deixat a mercè dels impertinents: uns feien veure com si no hi fos i l'observaven de reüll mentre es cordaven les sabates; altres, li clavaven els ulls i no els apartaven fins arribar a la cantonada o li deien coses a les que no gosava respondre per grolleres; les dones, de qui hagués esperat una mica de comprensió, la miraven amb menyspreu i enveja per llur cos perfecte. Però, ningú podia imaginar el que hagués donat en aquell moment per a que una ànima caritativa la tapés, doncs carrer avall entreveia la figura del seu enamorat.

Era un jove ben plantat, d'uns vint-i-dos o vint-i-tres anys, amb vestit i corbata, duia un maletí i un somriure encantador. El feia agent de negocis d'una empresa important de les rodalies, doncs cada matí passava per davant i s'aturava aprovant el vestit o aquell barret tant engrescador. En ocasions entrava i demanava per ella, però mai s'hi atansava. Tant com li hagués agradat mantenir una conversa sobre música, literatura, dansa… Com encara no havia pogut realitzar el seu somni és conformava amb imaginar-se les converses recreant un amor perfecte. Sovint, s'imaginava passejant plegats pel parc, ell li besava la mà tendrament i li confessava l'amor que sentia des del primer dia que la va veure.

Ara, però, la veuria nua. Exposada a la lascívia de tots. No copsaria que no podia fer res, que tenia que seguir allí. La miraria amb menyspreu i deixaria de passar per davant i d'interessar-se per ella. Però, amb el temps, comprendria el seu error al jutjar-la impúdica, tornaria a buscar-la i li demanaria perdó de tot cor. Ella el perdonaria i junts tornarien a passejar pel parc. Ell, li demanaria per casar i ella és faria de pregar, fins que un matí de primavera mentre els ocells cantaven la seva joia i les flors lluïen les millors garlandes, un capellà els uniria per sempre més.

Va tremolar.

El seu enamorat s'havia aturat i somreia. Va sortir un dels empleats i s'hi apropà. Va pogué escoltar com deien lo bonica que era, lo bé que estava nua i el que podrien fer-li. Volia morir de vergonya. Mai hagués suposat que el seu amor fos un d'aquells badocs que bavejaven veient-la.

Uns nois van colpejar el vidre i es van riure.

Les llàgrimes de vergonya no brollaren dels ulls del maniquí.