IMBÈCIL!

IMBÈCIL!
Vaig esclafar el cigarret al cendrer i vaig sortir a córrer tot guardant-me les claus del cotxe a la butxaca. Era una tarda de finals d’agost, la temperatura a aquella hora era prou suau i jo volia posar-me en forma. Aquest exercici el repetia dos o tres cops per setmana. Començava caminant ràpid per escalfar, mentre escurava la gola amb una tos trencada que m’esquerdava els bronquis. De mica en mica anava accelerant el ritme esforçant-me en mantenir- lo una bona estona. Sovint m’havia d’aturar arran de camí, tossint i escopint amb la tràquea a punt de sortir-me per la boca. Ja sabia que no seria fàcil, però ho havia de fer, i ho volia fer. El motiu bé s’ho valia. Mesos enrere havia fracassat en el primer intent de fer cim malgrat l’optimisme del meu amic. Ell m’havia animat a intentar l’ascensió oferint-se a fer de guia tot i estar al cas dels meus hàbits poc saludables i coneixent la meva precària forma física. El seu optimisme em donava confiança i va fer que em decidís.
El dia previst varem arribar al refugi sota una densa nevada. A la matinada, la neu d’un blanc impol•lut vestia la muntanya amb una llum tènue abans que el sol es llevés enrojolant el perfil dels cims propers. Varem emprendre el camí seguint les traces obertes pels més matiners, però la neu era tan fonda que nosaltres, jo especialment, patíem de valent per avançar. Arribats a 2800 metres ho varem deixar estar després de mes de tres hores de patiment. Encara ens quedava travessar la gelera i remuntar mes de cinc-cents metres de desnivell. El dia era esplèndid, el sol radiant de primavera ens obsequiava amb un paisatge imponent. Però jo estava fos, esfondrat. Amb bon criteri, el meu amic va decidir que reservés les forces per un descens que seria esgotador. “Ja hi tornarem mes endavant, quan t’hagis entrenat”. El cim ens esperaria. Ho varem deixar per l’Onze de Setembre amb el meu compromís de posar-me en forma, val a dir que sense gaire convicció.
Però el vint i cinc de Juliol el meu amic ens va deixar. Se’n va anar des d’un revolt de la carretera on el cotxe en que viatjava va fer una volta de campana.
Era un bon amic, la seva pèrdua em va fer un forat molt fondo. Ja no tornaríem junts a la muntanya.
Amb l’amic també havia perdut el guia.

El pròxim Onze de Setembre havia de tocar el cim. Més que mai tenia un motiu per fer-ho. Hi pujaria junt amb altres companys i ho faria per ell. Sabia que seria al meu costat a cada passa que fes muntanya amunt. En cada metre que m’apropes a l’objectiu. Aquesta vegada la manca de forma física no podia ser l’excusa.

Mentre m’esforçava en mantenir el ritme, el cor em bategava accelerat, començava a suar. D’això es tractava, acostumar el cos a l’esforç continuat. Alleugerar les articulacions, compassar la respiració traient profit de cada bocada d’aire, de cada expiració controlada. Aprendre a mantenir les pulsacions. Calia entrenar cames, cor, pulmons. Enfortir els músculs, els lligaments. I, calia també entrenar l’esperit, la ment, la raó.

La Raó.

Però quina raó hi pot haver en destrossar-se els pulmons a fumarades? En voler entrenar el cos al mateix temps que l’enverines inspiració rere inspiració?

Cada dia cremava al voltant de dos paquets de cigarrets. Però, això si, a les tardes sortia a trescar per la muntanya amb la ingènua pretensió de posar-me en forma. Tanta incoherència se’m va mostrar de sobte, com una bufetada.
Per una vegada vaig ser conscient de què m’estava fent a mi mateix, de com m’enganyava volent creure’m que be que m’ho passava fumant compulsivament i com n’era de plaent aspirar aquell fum verinós. Tenia a l’abast tants falsos arguments per justificar aquella bestiesa! Els meus ulls em clavaven la mirada a traves del mirall del cotxe. Hi havia molta decepció en aquell esguard. Tenia davant meu un home trist i cansat. Un home dolgut en descobrir la seva estupidesa - la meva estupidesa-, la meva capacitat d’auto enganyar-me per justificar l’injustificable. La realitat es mostrava nua. Ja no si valia inventar arguments.

Ho vaig dir amb veu alta mirant-me als ulls al fons del retrovisor del cotxe.
“Tu ets imbècil!”
I vaig esclafar el cigarret al cendrer mentre dins meu naixia la convicció que mai més no en tornaria a encendre un altre. Quan vaig sortir del cotxe per començar a córrer estava fent, ara si, els primers passos que m’acostaven a tocar el cim.
Arribant a casa vaig deixar el paquet de tabac, encara mig ple, al damunt de la taula del despatx. Després de sopar, el costum tan arrelat d’encendre un cigarret es va reproduir mecànicament i instintivament el vaig rebutjar. Va ser l’instant que, per primer cop, vaig prendre consciencia d'on m’havia ficat. Això em va produir una sensació nova i certament agradable, on s’hi barrejava un punt de satisfacció amb un lleu matis de por, o mes aviat de vertigen. Era com saltar al buit amb la agosarada convicció que aprendria a volar abans no m’estavellés contra el terra. Però, d'on provenia la meva confiança en tan dubtosa possibilitat? Potser jo era massa optimista, però sens dubte era una idea il•lusionant. Em vaig allitar sense pensar-hi mes i vaig dormir plàcidament.
De bon mati les coses van prendre un altre caire. En llevar-me m’havia d’enfrontar amb el costum de fumar en dejú tot just sortir del llit, abans d’anar al lavabo, abans que qualsevol altra cosa. Era una de les meves debilitats, un costum que anava amb mi de feia anys. Aquell dia però, jo era un ex fumador que anava d’estrena, i per tant, malgrat la bocassa que em feia fer ganyotes per apaivagar el neguit que sentia al paladar, a la llengua i als llavis, vaig optar per un llarg trago d’aigua i rentar-me les dents de seguida. Desprès vaig sortir a esmorzar al bar com cada dia, i a fer gestions de feina. No vaig demanar cafè, em va semblar que així seria mes fàcil estar-me’n de fumar. Pensava en altres coses, em submergia com mai en les coses del treball tot gaudint de les meves primeres hores d’incipient victòria. No resultava tan difícil, ben mirat. Es tractava de no pensar-hi. Un col•laborador em va oferir un cigarret tot encenent el seu. Vaig declinar la invitació amb naturalitat, talment com si fes pocs segons que l’havia apagat. Ell ni se’n va adonar, però aquella va ser la primera de la llarga llista de vegades que no li acceptaria la invitació.
Aquell vespre ja feia mes de vint i quatre hores que no fumava. En tenia ganes, moltes ganes, però vaig optar pel got d’aigua. En tot el dia no havia pres cafè ni cap altra beguda associada pel costum al fet d’encendre un cigarret. Quan parlava per telèfon em posava a fer dibuixets sobre el primer paper que tenia a ma, ja fos un sobre, un foli o una factura o be un rebut. Tampoc perdonava les revistes ni els diaris, tot servia per tal de distreure l’hàbit de tenir el cigarret a la ma mentre amb l’altra subjectava el telèfon. Desprès de sopar em vaig posar a veure la televisió. No recordo què hi feien, però tinc ben present el meu neguit i les ganes de fumar. Un altre got d’aigua, i mes tard un altre m’anaven distraient i a força d’esbaldir-me la boca, el neguit i les ganes de sentir les aromes de les potineries que en cremar provoquen el fum i la seva escalforeta perdien atractiu. Cada got d’aigua que canviava per una bocada de fum, era una medalla per la meva reviscolada autoestima. Vaig anar a dormir aviat. Era important superar aquella nit, i quan abans m’adormis, abans em llevaria havent guanyat la partida. Al mati portaria mes de trenta-sis hores sense respirar fum de tabac. Una situació inèdita de feia molts anys.
La son va arribar aviat, per sort. Però no va durar gaire. Cap a les tres de la matinada em vaig despertar amb els ulls esbatanats i la boca aspra com un sequeral malgrat la saliva pastosa, i els esforços que feia amb la llengua per humitejar-me els llavis en un intent d’apaivagar aquella sequera. Necessitava fumar. Tenia unes ganes insuportables de fumar. Era impossible passar un minut més sense encendre un cigarret! Però les coses havien canviat. Jo havia canviat. Ara era un ex fumador, que es moria de ganes de fumar si, però ex fumador al cap i la fi. Per tant, podia anar-me’n a la cuina i fotre’m tants gots d’aigua com fossin necessaris per apagar aquell neguit, tot remullant-me la bocassa per restaurar l’equilibri dels meus fluids. O be, podia aixecar-me del llit i encendre un cigarret dels que hi havia a la taula del despatx i deixar-me de collonades d'ex fumador. Es tractava de decidir quin camí volia seguir...
Vaig optar per un got d’aigua. Passejava pel passadís amunt i avall per alleujar el neguit, mirava d’aturar la ment que no parava d’inventar excuses, tan suposadament plausibles com fàcilment refutables, per encendre un cigarret. Excuses tan suades com les que anys enrere m’havien fet tornar al tabac desprès de tres mesos de molts esforços i poca convicció. Em venia de gust fer un cigarret, i tant! però no podia permetre que el mer desig de plaer es convertís en una necessitat imperiosa. No tenia cap sentit.
Ja no era fumador, aquest concepte l’havia incorporat clarament a la meva personalitat. Tornar a encendre un cigarret seria un fracàs molt dolorós i no estava disposat a patir tal humiliació.
Desprès d’una estona de passejar pel passadís tot bevent aigua i rosegant algun caramel d’eucaliptus, vaig tornar al llit. Val a dir que a cada got d’aigua em sentia mes fort, mes capaç de sortir-me’n. No es que tingués dubtes de la meva determinació, però m’anava molt bé constatar sovint que anava pel bon camí. Estava content de la decisió presa, i cada hora transcorreguda m’allunyava de l’addicció fastigosa que m’havia guanyat des dels quinze anys. Em vaig ficar al llit imaginant com seria respirar a ple pulmó sense escoltar com em grinyolaven els bronquis. Llevar-me als matins sense haver de tossir i escopir, i sense patir nàusees en passar de la placidesa del son nocturn a l’activitat de cada dia. Per sort la son em va vèncer aviat. Quan va sonar el despertador em va sorprendre somiant qui sap que, i la meva boca tornava a semblar un forat inhòspit, un sot de sabor desagradable que nomes es podia millorar encenent un cigarret.
Un cop llevat, vaig apagar aquell foc amb un gran got d’aigua fresca. Havia superat la segona nit sense tabac.
Em vaig rentar les dents i em vaig posar a la boca un d’aquells caramels terribles d’eucaliptus extra fort. Això dels caramels se’m va acudir perquè sovint m’havien anat be per suavitzar la tos aspra i dolorosa i acostumava tenir-ne en un calaix de la tauleta. El regust que quedava un cop acabat el caramel no convidava gens a encendre un cigarret. Fins passada una bona estona no em tornava a venir de gust. Abans això em molestava perquè no em deixava gaudir el meu cigarret, però posat en la situació de no voler fumar, m’anava que ni fet a mida. Així com el cafè sembla inventat expressament per incitar a fumar, els caramels d’eucaliptus, a mi sempre m’han produït l’efecte contrari. En dies venidors els caramels m’haurien d’ajudar força.
Començava el segon dia sense fum. Aquell nou dia, però, va ser més dur que el primer.

Tenia a la ment les ganes de fumar, em costava pensar en altres coses, concentrar-me en la feina. El que mes trobava a faltar era tenir el cigarret entre els dits, com si fos un dit mes. Aquell joc de moure’l amb destresa fruit d’anys de pràctica. El tacte càlid del filtre entre els llavis, el fet mateix de xuclar, carregat de simbolisme freudià. Expel•lir el fum lentament, prolongant la percepció càlida del seu pas per tots els conductes de l’aparell respiratori. El moment mil vegades repetir d’espolsar el cigarret amb el dit polze per fer caure la cendra. El ritual d’encendre’l amb un gest emfàtic, pretesament espontani, una mica teatral de vegades, arrogant d’altres, i sempre, amb una gran càrrega gestual. Mai no hi havia pensat en tot això. Aquell dia vaig ser conscient de fins quin extrem el cigarret formava part de mi, de la meva imatge, fins i tot del meu tarannà. En no tenir-lo entre els dits em sentia insegur, sense l’àncora que donava solidesa a cada gest, que reforçava els meus arguments en mantenir una conversa, ja fos assegut a la taula del despatx o caminant pel carrer. No sabia que fer amb les mans, amb els anys la meva gestualitat s’havia lligat sense remei al fet de brandar un coi de cigarret fumejant. M’hauria d’acostumar a parlar amb les mans buides i fer que recuperessin la seva pròpia expressivitat. De moment però, vaig optar per ocupar-les amb el llapis porta mines que habitualment duia a la butxaca i que es un estri inherent a la meva feina de dissenyador.
Llavors treballava a casa i passava moltes hores sol, però tot era sortir al carrer i el primer conegut que em trobava ja m’estava oferint el paquet de tabac perquè n’agafés. Jo mateix em sorprenia de com n’era de fàcil dir que no en volia. No hi havia esforç en rebutjar la invitació amb tota naturalitat. Era un acte reflex, instintiu, que responia a una lògica nova que jo no acabava d’entendre. Ni tan sols em plantejava la disjuntiva d’acceptar o no. Es tractava d’una reacció física espontània on la meva voluntat hi jugava poc o gens. No els donava cap explicació als que em convidaven, ni me la demanaven, encara no al menys. Es clar que em venia de gust encendre un cigarret, però el meu cos havia decidit deixar de fer-se mal. Sembla estrany, ja ho sé, però ho sentia exactament així.
No havia estat una decisió presa intel•lectualment, ni d’una forma visceral que apel•lés a l’amor propi o assumint el repte amb una actitud heroica. No hi havia res d’això. El meu organisme s’havia revelat, això era tot. I jo m’esforçava a mantenir la ment en calma per tal que no comencés amb les trampes de sempre, amb aquells arguments rocambolescos i les bajanades que ja sabia on em durien.
Aquells primers dies d’abstinència vaig establir una gran complicitat amb la nevera. Mai havia begut tanta aigua. De fet, no bevia res més. Qualsevol altra beguda l’associava al tabac, i havia d’evitar, de totes totes, la possibilitat de provocació. Vaig sortir a caminar com acostumava fer, però aquesta vegada no començaria tot just després d’apagar una cigarreta, per primer cop, ho faria com un entrenament de veritat. Em vaig adonar que respirava millor. Omplir els pulmons era agradable, i treure l’aire pausadament encara mes. En a penes dos dies començava a experimentar canvis positius, petits canvis, si, però tots per millorar. Fins els sabors resultaven, ja el segon dia, una mica mes rics. Les meves fosses nassals, generosament ventilades, començaven a omplir-se d’olors que fins llavors m’havien passat desapercebudes. Les olors del bosc, per exemple. Em vaig adonar que, sense necessitat d’agafar-ne un brot, el romaní feia olor, i jo la podia percebre nomes passant pel seu costat. Dos dies abans, si volia olorar un romaní n’havia de trencar un esqueix i enclastar-me’l als narius mentre inspirava amb força. Tot això que m’estava perdent.
Vaig suar força, em sentia motivat, ple d’energia, i això em va fer córrer una mica mes que altres dies. Vaig tornar al cotxe una hora mes tard amb la samarreta xopa i l’ànim a l’alça. Em sentia be, net. Neguitós perquè tenia ganes de fumar, però feliç per ser capaç de no fer-ho. Això propiciava una estrafolària paradoxa que m’excitava les neurones fins embogir en algun lloc recondit del cervell i era un avis molt clar perquè no baixes la guàrdia escoltant el mental. Respirar amb més facilitat em feia sentir mes lleuger i em permetia córrer mes. Això em produïa una eufòria que, en acabar, em despertava les ganes de fumar associades a l’èxit. Però no volia caure en el parany i, per tant, no fumava. Això era frustrant en certa manera, però no deixava de ser una forma de superació de l’addicció, o sigui, una forma d’èxit, provocant per això el desig de fumar associat a l’eufòria del guanyador. Tot plegat s’acabava amb un generós got d’aigua i la constatació irrefutable que estava completant, minut rere minut, un altre dia sense fum. En el transcurs de la jornada, la idea de fumar, aquell impuls espontani d’encendre un cigarret, estava present en tot el que feia, però si be havia de fer l’esforç de no caure-hi, aquest no era pas tan intens com de vegades he sentit explicar a persones que també han intentat deixar-ho i no se n’han sortit. Deu ser que el llindar del sofriment per l’abstinència del tabac es diferent en cada cas particular. No ho sé, aquesta es la veritat. Però si be es cert que em costava un esforç, també ho es que aquest feia de bon portar. Vaig prendre el paquet de tabac que havia deixat damunt la taula i vaig olorar els cigarrets. Feien una olor dolça, molt suggeridora. Aspirava amb força i podia sentir com aquella aroma de matisos artificials penetrava pels meus narius i s’esmunyia cap a l’interior del meu cos en un intent de desvetllar cada molècula implicada en el fet de fumar, provant de convèncer cada neurona culpable de la negació d’aquest fet perquè es fes enrere. Burxant en cada desig de plaer insatisfet que la decisió de deixar el tabac havia comportat. Curiosament, aquest joc de risc, mes enllà de donar-me el plaer d’olorar una aroma agradable, no em produïa altra sensació que, d’allò que olorava, nomes me n’interessava precisament això, l'olor. I res mes. Tanmateix, vaig començar a pensar que la meva addicció malaltissa al tabac i les substancies que hi barregen, en major mesura es centrava, no tant en el fum que respirava, com en l’acte mateix de fumar, en el ritual que comporta, en la gestualitat, en tot allò que hi pot haver de sensual i seductor en els moviments intencionats d’una cigarreta encesa, o en la forma com s’expel•leixi el fum. Sense oblidar l’aspecte socialitzant de compartir el foc. De convidar a fumar per iniciar una conversa.
La tercera nit sense fum no va ser fàcil. Me’n vaig anar a dormir desprès d’un sopar lleuger i de beure’m un últim got d’aigua. Vaig agafar el son amb facilitat. Però aviat va començar el malson. Donava voltes i mes voltes, estava molt excitat. Els nervis a flor de pell, les cames neguitoses etzibaven puntades a tort i a dret desfent el llit mentre em rebolcava d’una banda a l’altra sense sentit. La ment plena d’imatges grotesques i amenaçadores desafiava tota lògica i maldava per trobar arguments esbojarrats. Cridava sense veu uns crits esgarrifosos que ningú escoltava i la suor em perlejava tot el cos mentre respirava sincopadament presa d’una angoixa desconeguda que s’anava convertint en por, en veritable terror, en comprovar que no hi havia resposta als crits desesperats que no aconseguien sortir-me de la gola. El buit que hi havia dins meu amenaçava engolir-me com un forat negre impossible d’omplir. Vaig obrir els ulls en la foscor i, excitat, vaig encendre el llum de lectura de la tauleta. No en vaig tenir prou, la penombra em feia por. Vaig encendre el llum general i en comprovar d’un cop d’ull tot el dormitori em vaig tranquil•litzar una mica. Tot era al seu lloc, un lloc conegut. No hi havia res a témer. Fumar, volia fumar. Necessitava fumar, era a punt d’explotar. Suat i tremolos em vaig aixecar del llit. No puc explicar com ni perquè, però sabia que havia arribat al punt clau. La situació podia escapar-se’m de les mans. Havia de fumar, es feia inevitable. Necessitava posar-me una cigarreta entre els llavis i encendre-la. Xuclar i omplir-me els pulmons a plaer sentint com el fum envaïa tots els racons del meu cos. Enyorava aquella sensació. Em feia mal saber que, com ex fumador, mai mes la tornaria a experimentar. El tabac es quedaria enrere deixant un gran forat que costaria d’omplir. Era el dia que m’ho jugava tot en una decisió. Vaig sortir de l’habitació en direcció a la cuina. En creuar el passadís passava per davant del despatx, on podia veure el paquet de tabac damunt de la taula. Vaig alentir per un moment les passes vacil•lants. Un cop a la cuina vaig obrir la nevera d’una revolada i em vaig amorrar a l’ampolla d’aigua. Va ser un trago llarg i intens. En baixar-me per la gola l’aigua refrescava les cavernes enceses, sentia el pit trasbalsat que es relaxava amb la frescor neta que senyorejava cada molècula, cada àtom del meu cos cansat i el meu ànim ferit. Va ser un trago que va ofegar tota l’angoixa, i va omplir els buits que el fum havia deixat en ser expulsat per sempre de la meva vida. Saciat i assossegat, em vaig quedar una bona estona repenjat a la nevera amb l’ampolla a la ma, escoltant com els batecs del meu cor recuperaven el ritme natural. Deu minuts més tard, dormia amb el son plàcid. Respirava en calma, segur del camí que havia triat. I no somiava res.
Al mati vaig comprovar que tot havia canviat. Em vaig despertar amb ganes de fumar, però sense aquell neguit que m’encenia la boca. Un got d’aigua va ser suficient per engegar el dia sense angoixa.
Per tal de mantenir el meu estat d’ànim controlat i evitar haver d’estar lluitant contra el desig d’encendre un cigarret, vaig decidir que els trucs que fins aquell moment havia utilitzat amb força èxit, be els podia convertir en uns hàbits saludables que m’ajudarien a passar els pròxims dies sense fum. Em vaig acostumar als gots d’aigua que bevia molt sovint. Això em proporcionava una lleu sensació de sacietat que frenava la possible angoixa i em mantenia la boca ben esbaldida evitant la sensació de bocassa associada a les ganes de fumar. M’anava be mastegar un xiclet de tant en tant. Vaig incorporar la fruita i les verdures de forma persistent en la meva dieta, i a la vegada mirava d’evitar qualsevol plat massa condimentat. Em vaig prohibir tota mena de picants, i qualsevol beguda excepte l’aigua. Res de vi ni cervesa i encara menys refrescos ni coses dolces. Res d’alcohol, ni cafè, ni te. Cap estimulant. Resultava una mica avorrit al principi, però vaig pensar que l’objectiu era prou important. Feia el possible per mantenir ordre en les hores de son. Procurava allitar-me abans de les dotze per llevar-me a dos quarts de vuit. Ben dormit i amb una alimentació gens agressiva no havia de tenir por d’afrontar el repte. Semblava que tot aniria be...
La roba que el dia abans m’havia posat neta no feia pudor de tabac. Aquesta era una novetat molt interessant. En canvi si que en feia el sofà, i les tovalloles i fins i tot el llit. Es clar, els llençols feia una setmana que eren els mateixos. Vaig canviar la roba del llit i vaig buidar tots els cendrers i un cop nets els vaig guardar deixant només el de la taula del despatx. No pas perquè penses fer-ne us, ho vaig fer pensant en les visites. Després vaig obrir de bat a bat totes les finestres del pis per crear un bon corrent d’aire que ho ventilés tot i vaig despenjar les cortines del despatx que eren de roba i les vaig dur a la tintoreria. Calia aprofitar tot allò de bo que hi havia en el fet de no fumar. L’aire net, l’absència de pudors. Quan les meves filles eren petites sovint es queixaven dient que jo feia pudor de tabac. Sempre em va semblar que exageraven, i que eren manies de la canalla. Arribades a l’adolescència, es permetien esbroncar-me pel mateix motiu i acabàvem discutint perquè jo pensava que no n’hi havia per tant i els deia que estaven carregades d’orgues. Aquell dia, mentre obria les finestres per foragitar la pudor de tabac vaig comprendre que les meves filles tenien raó de queixar-se.

Vaig començar a sortir cada tarda a trescar per la muntanya. Em convenia fer exercici. Forçar la respiració m’obria els pulmons i em feia respirar tan bé com no recordava haver-ho fet mai. Cada dia em trobava més lleuger que el dia anterior. Pujava més ràpid suant per tots els porus, però em costava menys esforç, i això em feia renéixer. Arribant a casa, un bon trago d’aigua, una dutxa i un sopar lleuger, i a dormir tota la nit sense entrebancs.
Em sentia més àgil que abans, algú podria dir que exagero, però jo no ho trobava estrany. El meu cos agraïa les noves condicions de vida, que el mimés una mica, i en conseqüència es mostrava més relaxat i satisfet. M’havia alliberat d’una càrrega feixuga. Treballava amb normalitat, ningú del meu entorn es va adonar que ja no fumava, malgrat les vegades que cada dia deia no a les habituals invitacions a fumar. Per altra banda, tampoc ningú no es va adonar que jo ja no convidava a tabac com acostumava fer. Si algú em demanava un cigarret jo li deia que no en duia amb la mateixa naturalitat que ho faria una persona que no hagués fumat mai. I, ho feia sense argumentar. Mai explicava que ho havia deixat, no en sentia la necessitat. Tampoc no em semblava que fos una cosa que pogués interessar ningú mes enllà de jo mateix.
Les altres vegades que havia intentat deixar el tabac havia pres la decisió fent un simple recompte dels avantatges i desavantatges que em comportava l’hàbit de fumar. Com era evident, els aspectes negatius del tabaquisme quedaven ben palesos en menys d’un minut de reflexió. Dos i dos eren quatre, per tant, quedava clar que em convenia deixar de fumar. Presa la decisió es tractava senzillament de no fumar. Era una qüestió lògica de causa efecte. Hi havia mil arguments que justificaven la decisió presa, que es podien resumir en aquest senzill enunciat. Fumar es nociu, per tant el millor es deixar-ho. Cada vegada que em sentia impulsat a encendre un cigarret em repetia la llista d’arguments per no fer-ho i, si hi havia algú al meu costat li explicava amb tots els detalls quant de mal feia el tabac, i com havia pres la decisió quasi èpica de deixar-lo perquè així em sentia millor i bla, bla.. Finalment mirava de convèncer al pobre fumador que m’escoltava que ho deixes, que jo ja ho havia deixat i bla, bla.. Constantment feia proselitisme per la vida sense fum. No fumar es convertia en una mena d’apostolat destinat a salvar del tabac a tants addictes com em fos possible. Podia estar hores argumentant en contra del tabac i a favor de la vida sana sense que ningú m’ho demanés. De tant repetir-los sense èxit acabava no creient-me jo mateix els propis arguments. Per això les dues vegades que ho vaig deixar via decisió intel•lectual la convicció va durar pocs dies. I ben aviat hi vaig tornar.

Va arribar el pont de l’Onze de Setembre. Amb tres companys més varem emprendre el camí animats. No feia ni quinze dies que havia deixat el tabac, però em sentia a punt i amb ganes de fer-ho. Tot era molt diferent de l’ultima vegada. Sis mesos enrere la neu m’havia guanyat. Ara hi tornava preparat i fent honor al record de l’amic perdut. Recordo com em sentia de be pujant muntanya amunt. Curull d’energia, respirava amb tota comoditat i sense tossir. Mantenia un ritme que sorprenia els companys i a mi mateix em meravellava. Estava pletòric. Em costava de creure, que en tan pocs dies el meu cos experimentes un salt qualitatiu tan evident. Ben segur que tot venia del contrast amb el meu baix rendiment previ a deixar el tabac. Sé que no era tan meravellós, però a mi m’ho semblava, i això em feia sentir be. Gaudia d’un excel•lent estat de forma, convençut com estava que m’ho havia guanyat a pols.

Al cim hi va quedar una placa d’acer, clavada a la roca en record de l’amic que ens havia deixat. Malgrat l’absència, tots el dúiem al cor.
Em trobava molt còmode en el meu nou estat de forma. Com si hagués rejovenit uns quants anys. Vaig tornar a casa satisfet. Damunt la taula del despatx encara hi havia el paquet de tabac tal com jo l’havia deixat. De vegades alguna persona de les que em venia a veure em demanava si en tenia, jo li assenyalava el paquet i li deia que es servis. Quasi sempre, el convidat a l’hora que prenia un cigarret me n’oferia a mi un altre, del meu propi paquet, però jo declinava la invitació i em limitava a donar-li foc amb l’encenedor de gas que sempre tenia al calaix. Fins que, passats uns dies, el paquet es va buidar. Llavors el vaig llençar a la paperera.
De tot plegat, ara n’ha fet vint anys.

Dedicat a tots els fumadors i ex fumadors i a les seves dèries.

Terrassa, Setembre de 2014