I fou dins la nit eterna quan tornà

Així em digué :
"No és heteròclita la soledat? Al restar sola la vida s'aliena i l'ànima s'inflama malaltíssament. El món es confon amb el "Jo" i allò intern amara sobtadament l'entorn, tornant-ho tot un "jo mateixa", on l'essència s'embrolla; dotant al fruit de la ment amb el do de la versemblança. Res de quimeres, res de fantasies... Déu sap que en aquesta nit eterna on m'allotjo la soledat és tothora present! Mancant-me com em manca la visió, m'és extremadament senzill projectar la follia a les parets d'aquesta cambra fosca. La ceguesa em té reclosa al sepulcre d'un món introspectiu, on la informació rebuda de l'exterior, no és més real que les veus de la meva malaltia. I és per això que sovint em perdo i nedo per mars de follies sense saber-ho.
Avui, m'he ofegat en un deliri.

Contemplant la profunda foscúria del meu món, reposant a l'antiga butaca de la sala d'estar, he sentit la terrible presència d'uns ulls enormes i escrutadors que m'observaven des d'algun indret rere aquest teló que em cobreix la morta mirada. Dues llunes insistents, penetrants com la mirada d'un animal assedegat de vida, amb el caliu torbat, però, d'una ànima humana a resguard rere les dents depredadores. Dues irradiants esferes solars enterbolides pel desig. Dues...
Era pur deliri? Ho desconec, però la seva presència es feia cada cop més clara. Es confirmava amb el so humit que reptava pel sòl de la cambra i amb l'aroma metàl·lica de sang acabada de brollar, que impregnava l'aire entre aquelles quatre parets. Els ulls avançaven reptant i el so s'aproximava. L'espetec salival de la sang era aterradorament pròxim quan de sobte, unes menudes mans tremoloses, s'han aferrat a les meves faldilles tot enredant els seus fràgils ditets entre les teles; i ha estat aleshores quan l'olor s'ha accentuat fins a la nàusea i el caliu de la mirada s'ha tornat de glaç. Un tel trenat de sang s'alçava entre aquells vívids ulls i les perles mortes petrificades dins del meu crani. Les mans han trepat rítmicament per les meves cames quan al ventre hi he sentit el record del foc agut de la vida obrint-se pas i la comprensió ha inundat la sala. Esquivant el neguit, he ajudat a la criatura a pujar fins el meu pit, que nu, ja l'esperava. Les seves manetes gèlides s'hi han aferrat desesperades i prement els seus llavis morts ha xuclat la llet que encara flueix dins meu, però aquesta em queia a les mans en càlids esquitxos...
Oh, era ell amat espòs! Ha tornat dins la nit eterna. Està assedegat i no pot apaivagar aquest neguit. És un món de dolor el món en que viu... i no ens és possible salvar-lo!"
Això em digué, vessant llàgrimes desolades, la meva muller.

El cert és que al retornar aquell vespre a la llar, en mig de la foscúria que regna a la casa d'un invident que ha restat sol tot el dia, em semblà veure'l entre els braços de la seva mare. Aquell que havia estat el nostre fill breument, morint abans de veure la llum.

Aquell que morí dies enrere en l'eterna nit del ventre matern, fou dins l'eterna nit quan tornà.