Hora màgica

Amb el salnitre a la pell tornant de qualsevol platja, la llum, baixa d'intensitat per dar relleu a tots els matisos, retalla els ametllers i els garrovers mesclant-los amb els blancs i ocres que sàviament els nostres avantpassats varen saber triar. El paisatge es va transformant, a la ràdio qualsevol melodia pareix en simbiosi amb aquell moment únic del dia.

Es respira pau, no es necessiten paraules amb aquesta conversa, la terra ens parla, ens fa partícips d'aquestos moments que han intentat atrapar els nostres artistes: els infinits blancs d'en Ferrer Guasch , els roigs terra del mestre Puget, els blaus d'en Calbet i la subtil "veu pintada" d'en "Josep Marí".

Hora màgica, minuts màgics o tan sols segons màgics d'una intensitat única.

No cal que facis res, aquí no tenen valor els diners, no hi ha protocol establert. Per a participar-hi, senzillament deixa't anar pel que sentis, escolta les paraules sàvies que ens arriben d'ultramar, sent el gemec profund d'aquesta terra.

Els "riquets" exhausts deixen el seu insistent reclam, tot pareix per un moment quiet. Després de la intensitat del dia, la terra, com la pell de l'amant, obri els seus porus eixuts per beure's les petites gotes de suor que ha deixat la passió de l'encontre.

El roig tenyeix el cel tot creant una atmosfera de serenor i ens convida a presenciar com el Sol es deixa anar fonent-se amb la Terra en una abraçada tendra i entregada.

Segueix conduint, però de cop la visió d'un mur insultant que amenaça la imatge de la majestuosa nau de pedra que corona la nostra ciutat trenca tot aquest tractat d'harmonia. És com una ferida negra i profunda que, malgrat el maquillatge, segueix supurant.

Vull tornar al moment màgic, però ja no puc. El clam de la nostra terra s'ha fet ensordidor i ja no em deixa... penso en els nostres fills, que quedaran orfes d'aquests moments màgics.....