Homenatge a la Lluïsa

(Com un record d'infantesa
sempre recordaré
la Teresa,
ballant el vals.

Ballant el vals.

Ballant.

El vals.)

- Hola, Lluïsa. Em sents, maca? Lluïsa! Pobreta!

(Ets tu, mama? Sí, et sento, et sento! Però no et veig. Ets tu?)

- Pobreta filla meva!

...

(Ballant el vals.
Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

La tornés boja.

La tornés.

Boja.

No sento res. Sóc boja, també jo? Com la Teresa de l'Ovidi! O morta?)

...

- Lluïsa, bonica. T'hem vingut a veure. T'acaricio la mà. Et beso la galta.

(Ets tu, germà! Et conec la veu. Gràcies pel petó. No sé com tornar-te'l. Fes-me una moixaina, com quan érem petits.)

...

(La tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Al seu voltant.

Al seu.

Voltant.

Aquest és el meu destí? Una runa. Un estat pèssim. Llangorós. Sola. Inútil. Morta?)

...

- Mama, parla'm. Mira'm. Fes-me un petó!

(Tots els del món, fillet. Però no em puc moure. Ni plorar no puc. Però estic amarada de llàgrimes seques. No et veig, però et sé bonic, gran, bo... No ploris, fillet. No marxis. Queda't una mica més amb ta mare!)

- Va, anem a dinar. Veuràs que t'agradarà. Fan uns Super Burger com enlloc!

- Ui, sí, papa. Tinc una gana!

- Va doncs, corre. Digues adéu a la mama.

- Adéu, mama. Me'n vaig a dinar. Et vindré a veure un altre dia!

(Al seu voltant.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.

L'amor.

La cosa més preciosa.

I bonica.

Sento la cançó, Ovidi.)

...

- Va ser un accident terrible. És com un vegetal. No tenim cap esperança que es desperti. Mai més. Ho sento.

- Gràcies, doctor. Sabem que heu fet tot el que heu pogut. Pobra Luïsa!

(Hi ha algú? Sento un comiat, un adéu. Però sóc aquí!

...

(I les carícies? I el petó? Però tinc la cançó. Aquí. Amb mi. Dins meu.

Sempre et recordaré a tu,
Teresa,
ballant el vals.

Ballant.

El vals.)