Hi ha vuit graons fins a l'altra banda del riu.

Primer

Quan era just a sota el castell, en Valeri es va adonar de com n'era, de llòbrec i vell. Des de prop no s'assemblava gens a la imatge que tenia d'un edifici magnífic, espectacular, poderós. Els merlets eren mig enrunats, i hi sortien mates d'herba com si fossin grans plens de pus a punt d'esclatar. Les parets, escrostonades, estaven cobertes de molsa aquí i allà. El cel, fosc, amb ganes de tempesta, donava a tot un aire de floridura, d'ofegament.

-Obriu!-va cridar amb força quan era a l'entrada.

-Qui és? Què voleu?-van preguntar des de darrera de la porta massissa, d'una fusta gairebé negra de tants segles a la intempèrie.

-M'ha enviat el general. Sóc el reforç!

La porta es va obrir amb un grinyol profund. A l'obrir-se va veure un passadís llarg, amb tapissos mig esfilagarsats a banda i banda. Davant seu, un home esprimatxat, amb una barba llarga i minsa, just quatre pèls que li sortien de manera desordenada d'un rostre menut, demacrat. Duia unes ulleres de cul de got, amb una de les varetes enganxades amb cinta adhesiva, de color blanc.

-Benvingut-va dir amb una veu que pretenia ser acollidora, però sense força-Al fons a mà dreta hi ha el menjador. Ens ha sobrat una mica d'estofat.

Segon

Havien passat gairebé nou mesos des que la seva dona havia marxat de casa. Només va trobar una nota, enganxada a la nevera amb un imant que representava la torre de Pisa, record del seu viatge de nuvis.

«No puc aguantar-ho més. He agafat els nanos i me'n en torno a la ciutat. M'estaré a casa dels avis. No em vinguis a buscar. Tens ensaladilla a la nevera.»

Allò va ser l'últim que va saber d'ella.

Al cap de dos mesos l'havien acomiadat de la feina, desnonat del pis, i s'havia instal·lat a casa dels seus pares. Es passava el dia estirat al seu quarto, contemplant la taca d'humitat que ell creia que representava la cara de l'Ànec Donald. El seu pare entrava cada dia a esbroncar-lo, la seva mare el mirava amb els ulls plorosos, i només li deia "fillet meu, fillet meu" tota l'estona.

Després de més de sis mesos es va presentar el general a casa, de bracet amb el seu pare.

-D'aquí a dues setmanes marxes al castell. Farem de tu un home com cal. Ja n'hi ha prou de fer patir així a la teva mare!

En Valeri el va mirar de dalt a baix, els galons que duia lluents com una patena, la ratlla perfecta dels pantalons. Es va limitar a moure el cap una vegada, afirmativament.

Tercer

-Cal estar preparats, sabem que un dia d'aquests es poden presentar per sorpresa. Tu vigilaràs cada dia des de la torre sud. De sis a dotze, una pausa per dinar, i després de dos quarts de tres fins que es faci fosc. Qualsevol moviment sospitós provinent del riu se m'ha de comunicar.

Les instruccions del sergent varen ser curtes, taxatives, indiscutibles. En Valeri es va limitar a dir el "sí, senyor" que tant havia vist a les pel·lícules.

-Avui pot anar a descansar al seva cambra. Començarà demà al matí-, va dir mentre s'allunyava saltironant amb passos curts.

Era un home corpulent, amb una panxa que sempre anava una passa per davant seu. Suava contínuament, i quan en Valeri el mirava no podia evitar de fer travesses amb ell mateix sobre si seria la gota de la templa esquerra la que cauria primer o seria la dreta. Això el distreia i li va provocar més d'un maldecap.

En total eren cinc persones al castell. El sergent, el cuiner, que era qui li havia obert la porta el primer dia, i tres soldats més, un a cada torre. Només es veien a l'hora de dinar, i quan es feia fosc, moment en que aprofitaven per jugar partides interminables de dominó. El sergent, però, no hi participava gairebé mai. Estava sovint tancat a la seva habitació, que a l'antiguitat era dels senyors del castell, davant de la llar de foc, fumant amb pipa i mirant un cop i un altre el llibre d'instrucció i els mapes de la zona.

Quart

Els primers dies en Valeri es va estar tota l'estona dempeus dalt de la torre, amb la gorra ben posada, el fusell a l'ombro, mirant cap a l'horitzó. De seguida es va adonar que cada dia es repetia la mateixa rutina: un parell de barques de pescadors sortien de bon matí, i marxaven riu avall. Més tard passava el vaixell que feia de transport entre els diversos pobles riberencs. També hi havia el pastor que anava amb el ramat de cabres des de l'altre banda del riu, amb un gos d'atura corrent amunt i avall i bordant amb passió. Una mica més lluny veia les dones que anaven a rentar els llençols al riu, amb un cistell al cap. I per sobre de les muntanyes, hi havia els voltors, que cercle rere cercle anaven recorrent el cel cercant alguna carronya.

El quart dia plovia a bots i barrals. Es va cobrir amb una capelina, però després de dues hores ja estava totalment xop, així va decidir posar-se sota cobert, encendre una cigarreta i contemplar com el fum s'inventava rierols pujant cap al sostre.

A partir d'aquell dia pujava a la torre, s'asseia tranquil·lament entre dos merlets i es dedicava a contemplar el paisatge mentre fumava tranquil·lament i es prenia una cervesa rere una altra. Saludava a la filla del pastor, tirava amb força pedres al riu, o, senzillament, somiava contemplant els núvols.

Cinquè

Al vespres, li agradava d'anar a la sala capitular, presidida per una llar de foc immensa que feia molts anys que ningú utilitzava. Anava amb la llum d'una espelma que amb prou feines il·luminava un terç de la sala, però això era justament el que més li agradava.

S'asseia en un dels esglaons de la escalinata i es dedicava a imaginar les escenes que devien haver-hi passat. S'imaginava els comtes asseguts en un extrem i els seus vassalls retent-los homenatge. I segles més tard, s'imaginava la sala plena de gent ballant per parelles, voltant com un remolí per la sala. De fet sabia, o intuïa, que tot allò no podia ser cert de cap de les maneres, que difícilment podia haver-hi hagut balls en aquella sala, i molt menys vassalls i comtes. Però així anava perdent el temps, deixant que la seva ment s'escapés com un falcó de dret cap el cel.

Sisè

-Carboncle!

Quan va sentir aquesta paraula, en Valeri no sabia de que li parlaven. El metge, dempeus al mig del menjador, els contemplava al sergent i a ell mateix amb els ulls lluents i penetrants.

-Ha estat una infecció estomacal fulminant. Segur que varen menjar carn contaminada fa uns dies, i aquesta n'ha estat la causa definitiva. I vostè -va dir el metge mentre assenyalava al sergent amb el dit- hauria d'anar urgentment a l'hospital!

Tot havia passat molt de pressa: primer van tenir un mal de panxa agut, alguns vòmits, diarrea. Al cap de dos dies el cuiner i els dos soldats eren morts. El sergent, molt empiocat, es mantenia en peu amb penes i treballs. En Valeri, després d'un primer dia amb lleus retorçons, estava fet un gínjol.

-No marxaré-va sentenciar amb contundència el sergent.-El Carboncle, o sigui l'àntrax, ha estat posat per l'enemic, és claríssim. Volien enverinar-nos, n'estic segur!

Setè

Durant els dies següents, en Valeri baixava de tant en tant de la torre de vigilància per donar alguna cosa per menjar al sergent. Però el seu cos no acceptava res a part de líquids: vi, una mica de brou, i sobretot molt de whisky de malta. En poc temps es va anar apagant com una espelma. No parava de repetir, amb la veu ofegada per l'alcohol i la febre, que s'havien de preparar i que aviat arribarien reforços.

Una setmana després, quan en Valeri el va anar a despertar, se'l va trobar mort al mig de la cambra. Sobre el llit una nota amb lletra tremolosa deia: "Els sento. Ja venen".

Vuitè

El cos del sergent no pesava gens. Havia resistit fins que va haver consumit tot el que havia acumulat durant anys. El va enterrar al costat dels altres, a la vora del riu, just a sota del castell. Un cop va haver acabat, es va estar dues hores contemplant com lliscaven les aigües portant fulles i insectes, i deixant-se seduir pels vòrtexs que es formaven just a sota dels arbres.

Després va tornar al castell, i va pujar a la seva habitació. Va desar el Tirant lo Blanc a la motxilla, junt amb un parell de samarretes, i va llegir un cop més la nota de la seva dona. Seguidament, en va fer una bola i la va llençar per la finestra cap al riu.

Al marxar, la porta es va tancar amb un so profund, com un tro ressonant a la llunyania. Va dubtar un moment, i es va encaminar de pressa cap al poble. Si s'afanyava podia agafar el transportador. El sol, penjat damunt de les muntanyes, li va picar l'ullet, còmplice.