Hi ha un gos mort al mig del carrer desert

Un relat de: Montseblanc
Hi ha un gos mort al mig del carrer desert. És petit, un petaner, sembla que un cotxe l’ha aixafat durant la nit. La Marta el llambreja, li passa pel costat, gairebé fregant-lo amb la punta de la sabata del peu esquerre. Camina atabalada, a la mà porta un necesser Samsonite de color blau marí que li van regalar els companys de feina, a joc amb les maletes, fa més de vint anys, quan es va casar. No sap on va. Ha sortit a les set del matí de casa, avui, divendres sant, i els carrers són buits i ella té la sensació que a dins seu també hi ha el mateix forat de no res.

Ha hagut de fugir. I no pas perquè el seu Miquel sigui un maltractador, què va, si és un tros de pa. I no pas perquè passin problemes econòmics, o de salut, o de qualsevol altra mena. I no pas perquè ella tingui un amant, o el Miquel... No, no. Precisament ha hagut de sortir corrents, amb les quatre coses que ha posat al necesser, perquè no podia suportar més la seva quotidianitat sense espines, sense entrebancs...

Ja fa un parell d’anys que la Marta es va adonar que “no sentia”. Que ella vivia com embolicada amb un plàstic de bombolletes que feia que totes les sensacions i estímuls li arribessin somorts, erosionats, com si ella patís una malaltia que l’anés insensibilitzant als sentiments, al dolor i al plaer. Una mena d’estaborniment de l’ànima.

Inclús va anar a un psicòleg, que li va dir que era normal, que potser formava part de la menopausa, que ja li passaria, que tant de bo tothom pogués tenir una vida com la d’ella, sense ensurts, ben resolta.

I aquest matí, quan s’ha llevat perquè no podia dormir, el Miquel roncant com un motor gasoil al ralentí, el seu fill l’Albert dormint al sofà del menjador on deu haver caigut en arribar de festa cap a les cinc de la matinada, la Marta no ha pogut més. Ha anat al bany i el mirall l’ha cridat, li ha ofert la seva imatge de dona de quaranta-vuit anys, amb la camisa de dormir que li van passar els reis, amb els cabells tenyits de “castaño helado” que deia l’ampolla, amb la vida relliscant per tota la seva pell, i ella sense sentir ni desitjar, ni il•lusions ni penes...

I, per fi, li ha arribat de ple, al centre de la panxa, com una ganivetada, roent i esmolada, una sensació, la insuportable desesperació de viure, de tenir-ho tot i no ser feliç (ni infeliç). Llavors s’ha vestit, ha agafat la maleteta i ha sortit al carrer. Ni les claus del cotxe, ni el mòbil, ni diners... Ha baixat els quatre graons de l’entrada, trepitjant el carrer amb un salt, obrint la boca, buscant aire... Ha començat a caminar, sense rumb, cercant quelcom instintivament, alguna cosa que l’arrenqui de la culpabilitat de no estar contenta amb el que té, quan té tant... Desitjant que passi qualsevol fet que la desperti d’aquest alletargat malbaratament de vida.

Quan fa un parell d’hores que camina, s’asseu en un banc atrotinat d’un parc dels afores i obre el necesser. No recorda que hi ha ficat exactament. Ah, sí, va agafant els objectes i els va posant en filera sobre el banc. Un tros de rajola de color blau cel que va trobar un dia al terra del pati de casa els pares quan ella tenia uns set o vuit anys i que anava molt bé per jugar al titllo. Aquell braçalet de perletes de colors que li van comprar per una festa major quan tot just ella començava a fer-se dona. Una pinya petita que va recollir un dia a Santa Fe del Montseny, passejant amb l’Albert que començava a fer les seves primeres passes. Un bolígraf que ja no escriu i que va fer servir en la primera feina que va tenir... I res més.

Ho recull tot i comença a caminar de nou. No sap on anar. No sap què vol. El problema és que no vol res, no necessita res. No diuen que quan menys necessites més feliç ets? Però ella no la percep aquesta felicitat. Li venen ganes d’arrencar-se la pell per sentir d’una puta vegada. Potser haurà de tornar a casa. Se n’adona que ha caminat en cercles. Hi ha un gos mort al mig del carrer desert.

Comentaris

  • La veu interior[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 03-05-2018 | Valoració: 10

    Hola. De vegades podem experimentar aquest neguit i no trobem els acords que ens ajuden a enfrontar un mal dia. No sabria dir-te per què. Tal vegada no ens agrada la vida que, en un moment donat, es torna sompa i buida; apareix el bloqueig i un estat anímic que de bones a primeres podries confondre amb una depressió, però que no ho és, almenys no necessàriament; ho veig també com una manera de rebel·lar-se interiorment contra una falsa idea de 'felicitat', però de vegades un esdeveniment inesperat fa que se n'adonem que la felicitat verdadera no va per ací; resulta que la felicitat no era tant això que ens induïren a pensar que havíem d'assolir, fer, tenir, sentir… que la felicitat té a veure amb un estat molt més primitiu, simple i, humanament parlant, més conciliador de la persona amb el tot que l'envolta. La solitud que podem arribar a experimentar ens allunya, fins i tot, de la personeta que hem estat.
    Un gos mort és una imatge molt colpidora: ens avisa, ajuda a que es produïsca un clic en el nostre caminar adult que de vegades no es troba còmode i segur i demana canvis: la pedreta blava dins d'un necesser quan necessitem ser guiats- guarits- retornats, quan no sabem què fer o no trobem respostes... a aquell passat màgic i il·lusionant, si és que una boira invisible l'ha esborrat. La visió d'un gos mort, crec que ho repeteixes dues vegades, al principi i al final, és el clic: fa patir i pair el destí d'un ser noble, la brevetat de l'existència, 'cómo se pasa la vida i cómo se viene la muerte, tan callando'. Crec que aquests estats d'ànim ens poden ajudar també en el nostre creixement espiritual: t'enrabies, sí, mentre et desprens d'allò inservible, et tornes savi i humil, aprens a estimar d'una altra manera i a conèixer intuïtivament el valor de les coses que de veritat importen… Pensàvem que ho sabíem però no ho sentíem prou intensament com per acostar-nos a tocar i mirar i pensar... No sabem com fer, per callar aquesta veu que es presenta per lliure, un bon dia, amb independència de tot, perquè necessita tornar a connectar amb la màgia de la nena que viu reprimida i va emmusteint-se amb nosaltres si no s'estimem prou… Però aquest no és el teu cas. El temps que ens prenem per respirar i trencar una rutina és necessari i valuós. Uf, disculpa, quin rotllàs. Només és un punt de vista poc meditat, perquè vaig un poc atrafegada. A mi el relat em va semblar diferent i, per això mateix, interessant i, com sempre, molt ben escrit i adient per pensar i endinsar-se més. És intens. Disculpa que no rellisca: es que vaig a tota pastilla. Gràcies per compartir-lo.

    Gràcies també pels comentaris que m'envies, encara que pense que són del tot exagerats.

  • Samssonite.[Ofensiu]
    tapisser | 01-05-2018 | Valoració: 10

    Tota una vida dins, no d'una maleta, sinó d'un necesser.
    Inclús aquest receptacle es mig buit.
    Una vida regalada hi cap en un necesser. El gos es mort però ha viscut cada segon d’una vida“viscuda”.
    Tu esculls.
    M’ha agradat molt, per a mi, es molt bon relat.
    Una abraçada.

  • Cada realitat...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 25-04-2018

    ...la de cadascú dins la realitat social i de l'època i de l'espai on som, vivim, estem.
    Aquesta vacuïtat és una de les morts dels trams existencials. Està bé d'analitzar-la i adonar-se'n que cal agrair més pel que es 'té' que pel que no és 'té'. Però, també, hem après a voler més, no sé si ben bé des de dins o injectat des de 'fora' o una barreja amb una balança que no s'equilibra.
    Jo crec, cada vegada més, que la 'solució' és l'estimar-se, cuidar-se, un cert 'egoisme' sa, estimar, alegrar-se amb petites grans coses,fets...Som una gota, però la gota vol córrer per la finestra, pel vidre on la pluja l'ha estampada i això és l'aventura de la vida, també. Per tant, tot s'hi val per tal d'omplir aquesta ànima que, en el fons, té por de la posta en escena de ser humans.
    El gos mort...conté tota una lectura. Pot reviure...en una altra.


    Petons!

  • Resignació[Ofensiu]
    SrGarcia | 20-04-2018

    El gos mort és una bona metàfora de la vida.
    Una vida a la que cal que ens resignem.
    Tard o d'hora ens haurem de resignar.
    Millor que sigui tard.
    Un bon relat per a una persona jove.

  • Alenada[Ofensiu]
    Nil | 17-04-2018 | Valoració: 10

    On ha d'anar sense res més que la petita senalla amb quatres foteses? Jo crec, ha estat una mena de rampell per a poder alenar, sentir... com se sentiria sense res. Que és tot el contrari del que té ara, que és molt i tot! Jo sóc un home, però si fos una dona, una dona com la del relat, potser em passaria el mateix. Perquè ésser dona no és gens fàcil... La societat, en si, abusa de les dones i no sexualment precisament... Sinó dels multi-rols a que estan obligades a complir. Bon relat, toques la fibra de les dones i la consciència de nosaltres els homes. Nil.

  • Tristesa d'abril[Ofensiu]
    kefas | 17-04-2018

    Feia dies que no passava per aquest carrer. Avui, ara mateix, quan he tornat a casa després d’esmorzar amb uns amics (no cal dir que hem parlat de la justícia), s’ha encès una bombeta en un racó del meu cervellet i ha il•luminat el veral dels nanoreptes. Òndia, m’he renyat, si haig de passar a les votacions el 238, que fa dies ha caducat !. He vist que tenia una estona per fer-ho, que podia esmunyir-me de les tenalles dels embolics i quefers on habito i m’he escapat. He entrat al nanorecó i he fet la convocatòria. Sortint, he aprofitat l’avinentesa per donar un volt per aquests carrers plens de petges d’uns habitants que mai veuré. I he trobat el gos mort. I al costat una noia, gairebé morta, que tenia la pitjor ferida, la d’estar buida de vida. M’ha fet pena. Ah, he exclamat, és l’abril !. El més en que la certesa imminent de l’esclat de vida fa més aclaparadora la desesperança. He observat que encara es movia. Sé que en una situació com aquesta només ens queda el refugi de la veritat de la infància. Segur que intenta anar-hi. Estiro la ma per tocar la seva, perquè senti que algú la vol ajudar a recórrer aquest camí. La seva ma està freda però encara belluga. Inesperadament, agafa la meva. Fort, com si arrapés la vida. Lentament, gira el cap i, amb un somriure absent, em diu: anem ?

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: