He deixat totes les coses. I tu?

"Per fi m'he decidit!

Primer va ser l'ordinador. Tants anys consultant el correu cada cinc minuts per treure'm el neguit de saber si algú m'havia escrit o m'havia deixat d'escriure. Després va ser el mòbil. Missatges! Sempre esperant missatges! Missatges de publicitat, de faltes de puntualitat, d'anul·lacions de plans organitzats amb antel·lació, de preparació de plans organitzats en un tres i no res, d'urgències que podien esperar, ... I ara el televisor! Finalment deixaré de veure les notícies cada trenta minuts, notícies que es repeteixen, que relaten malvestats i drames universals.

Ara ho veig clar. Per fi m'envolto de persones que pensen, que passegen i van d'excursió amb la família; persones que parlen i aprenen tot parlant i escolant. Fins i tot caminen somrients i sense presses.

Ja no tinc temps de treballar amb l'ordinador, ni de parlar per telèfon, ni veure la televisió. Només puc conèixer noves persones. Amb elles vaig sabent què passa pel cor de l'home.

En el cor de l'home no hi he trobat cap mena d'artefacte, no. Només hi he trobat un desig. Però cal deixar totes les coses per aconseguir l'anhel més insondable. Ep! Espera una mica, tingues paciència.

Encara em falta recórrer un bon camí, però sé que aviat ho deixaré tot. Avui, per fi he deixat el cotxe; demà serà la casa d'estiueig a la Conreria, després les targetes de crèdit, les claus de tota mena, el lector de DVDs, la ràdio, la subscripció a la revista i al diari... Així, aviat em podré comunicar amb les persones, de tu a tu, com feien els pares i els avis ja fa anys. Te'n recordes? Sempre xerraven! I caminaven molt. I és clar, per això tenim cames i boca, no?

Ben aviat arribarà el dia. I llavors, quan ho hagi deixat tot, llavors et diré que he trobat la felicitat. I tu?Ja ho has deixat tot? Quan ho facis en parlarem. Tindràs temps, t'ho ben asseguro."

Quan vaig acabar de llegir aquella carta del pare perduda en el bagul dels records familiars, no vaig poder contenir les llàgrimes dels ulls i a poc a poc, es van anar escolant galtes avall, sense dir res, amarant les galtes vermelles pel caliu de la llar de foc. Els nens, que estaven jugant a fet i amagar per la sala d'estar, s'adonaven que tant la mare com jo estàvem emocionats. El més menut, l'Òscar, es va aixecar i em va agafar la mà perquè anés a jugar amb ell.

Després, quan el sopar va estar llest, la mare ens va manar amb la seva veu dolça: "deixeu-ho tot i veniu amb mi".

Amb el mocador que sempre duia a la butxaca es va eixugar els ulls i en veure que els fills l'obeïen va pensar: "fills meus, quant us estimo!"