He deixat enrrera tantes coses...

ho vaig posar de nick un dia. Un d'aquells dies que et trobes perdut en un punt insegur de la vida, d'aquells en què descobreixes mil camins davant teu i per més que miris, pensis i reflexionis no saps què fer. Llavors és quan penses que fins ara tot ha estat fàcil, que semblava que hi hagués un camí traçat per a tu, i tu et limitaves a seguir-lo. I és quan et trobes en aquests moments que veus que depèn del què triis seguiràs un camí o un altre, i que aquest camí a triar és essencial per a resta de vida que seguirà darrere.
Pensant això et desfàs, mires enrere, al voltant, als amics... mires a tot arreu i res sembla donar-te la resposta. I és que potser en la vida el què importa no és el que fas i deixes de fer, el què esculls i el què deixes enrere... potser no. Potser posseïr la clau de vida és saber trobar el diamant, allò lluminós de cada instant.

T'he escrit al flog, però bueno, et torno el comentari aquí.

Sobre el text (París et mon amour!), vaig escriure aquest text per a tenir la llargada que té, i crec que ja està bé així, breu. El que estic ampliant -i aquest si que dóna per una novel·la-és el que es diu "Un cadàver entre la fullaraca", que és molt breu perquè el vaig escriure per un repte.

En fi, que moltes gràcies pel comentari i el suggeriment, de totes maneres, sempre s'agraeixen!

Petons!

Sol_ixent

"...Massa vegades m'he perdut en l'instant
de no veure les coses clares quan les tinc
al davant..."

Sí...a mi també m'ha passat moltes vegades... deixo passar grans oportunitats perquè crec que hi ha de millors...

M'ha agradat el teu poema.
Et seguiré llegint ara què tinc temps!

laura^^

Sí, aquest és el que més m'ha agradat dels tres que t'he llegit. Les oportunitats perdudes que temps després criden a la porta amb l'angoixa del penediment... és un tema que m'encanta. Tu el descrius força bé.

Apa, una abraçada i fins aviat.

Arbequina.