Monotonia de la mecànica

És tan jove que s'ha cansat de viure.
Malmesa pels anys i per la vida
retén les agulles del seu rellotge
i se'n carrega el mecanisme.

Mecanisme. La paraula que tan odia.
No ha fet mai res mecànic a la vida.
Sempre ha dut un rumb contrari,
mai ha anat com tocaria. I ara,
que es veu estranya dins el món,
no s'entén, i menysprea a la gent.
La simplesa la consterna, la
passivitat la desconcerta. Es
pregunta què queda dels segles
passats i s'emmiralla amb l'estendard
del darrera: tremola en veure
que tot resta en la frontera.

No en queda res de l'art: quadres
de poetes passejant, sonets de
pinzellades sobre el llenç errant.

Es consolaran d'aquí uns anys
Amb l'electrònica subliminal?