Gotes

M'he endut una sorpresa, és tan lúcid!, no hi han massa textos semblants, estranys i alhora comprensibles, qui no ha sentit aquest batibull d'idees pensades però impossibles de traduir en mots?

m'agrada el resultat que n'obtens, poc ortodoxe, interessant que fa reflexionar.

gypsy

Ja trigaves, Perill Vermell!
Espero el teu relat amb candeletes!(O millor dit, amb focus de camp de futbol!!!)
Gota a gota destil·les els teus textos. Muses! On esteu gandules?!
"Retozandoooo" ecoecoecoeco......
Salut amic!

és la segona volta que llig un relat de vos i em torna a aclparar el seu llenguatge, la força que traspua. M'impressiona la facilitat amb que fa discórrer el relat entre un selva luxuriosa d'imatges.

Salut,

M'agrada molt com ho dius. Cru i delicat enllustran-te l'ego cada mati amb cert equilibri i mesura, per anar resistint...
Escrius molt bé. Transmets.

i difícil ( fora d'exàmens i judicis ) que continua tenint un poder d'atracció estrany, amb molts punts suspensius com trajectes probables, que enceta històries amb ales suficients per volar en múltiples direccions...
Parlant sobre possibilitats: quin retrat triaries de la "Galeria... "? Especulo sobre la teva tria...

Una abraçada calurosa,
Unaquimera

... excèntrica, fresca, juganera i tremenda... el joc de paraules que fas en la teva poesia... se salee!!!

m'agradava aquest estil teu de transgressió de la poesia bufona o clàssica.
Hi ha poetes que no li donen importància a la forma ni al missatge... És com si un terratrèmol hagués mogut els mots i els versos del seu lloc habitual... A vegades quan llegeixes un poema i s'entén tot de pe a pa, sembla que ja ha perdut la seva ànima, per massa realista. Hi ha qui porta 30 anys mirant un quadre de Dalí i encara diu: què collons representa?
Hi ha una poesia cubista com en la pintura:
"un moviment sísmic
va moure els elements
del quadre
i va formar a Picasso"
Una abraçada

i espero no sigui l'últim. Em va sorprendre quan el vaig llegir i més quan te'l va comentar la jutgessa... Sí, enganxa aquest relat i tot i l'abundor d'expressions curioses (no vol dir que no siguin acceptades, ni molt menys... ), m'ha fet pensar en aquest examen que és la vida, en un camp verd sota un cel ampli per "examinar" i en una dolça tristesa per la solitud, que engalanes en aquest bell final :

"o bé vas ser la GOTA que va fer vessar la cantimplora
i que fa que em rellisqui el món
a cada carícia sorda,
perquè ets el meu mirall
i per això mateix et necessito...
i...
per això mateix m'aterres...?"

angie