Malaltia: Crònica

Un relat de: Red Pèrill
Introducció:

Posem per cas que un dia i per motius que ens sudarien l'entrecuix, dino sol en un bar qualsevol de Barcelona, la millor botiga del món (!) Una ciutat que estimo i que odio (com a tu)

Bé, el fet és que en una taula putament diminuta intento compaginar la lectura d'un article dominical sobre Armènia (típic referent exòtic) amb la ingesta d'un plat combinat estàndar:
Patates fregides congelades, amanida insulsa, una foto esgrogueïda en un carpesà plastificat.
Intento transportar-me a Armènia però m'és impossible concentrar-me perquè de fons sona música dance, i em dificulta enormement la lectura. Diguem No a la música disco abans de les 23:00 hores PER PUTA SALUT MENTAL. És una maniobra masona per mantenir-nos en la ignorància? És el més probable...

Bé, el fet és quan acabo de dinar, abandono el bar en una maniobra insòlita i inesperada i camino a la babalà fins que de cop em trobo de cara amb el Mercat de Sant Antoni a punt de tancar i em compro 3 llibres idos de màgia, llegendes, societats secretes, i coses aixins: Portes obertes a racons allunyats del pensament, en definitiva. En el meu divagar mental mentre vagarejo hi ha un concepte que em ronda el cap de manera puta i obsessiva, perquè està molt de moda:
"Zona de confort". Mental. Vital.


Nus:

Em passa una cosa: quan camino sol per carrers d'una ciutat que no és la meva, se m'activa el xip de cronista, d'observador amb aspiracions d'invisibilitat. Hi ha un punt de cocció mental i emocional en que el judici es neutralitza, i els sentits i l'empatia s'afilen de manera animal. És un mode d'actuació quasi bé salvatge. Només necessito un fil d'on estirar i em comencen a ploure lletres dins del cap i al meu voltant comencen a flotar emocions i olors. No vaig de guais, eh, jo que sé. No sóc àgil ni fort, ni ràpid ni nerviós, jo vull ser un superheroi, però cada palo que aguante su vela (No sé massa a què ha vingut això, però tenia ganes de fer un parell de quiebros)

En un moment donat comença el tema aixins: em passa pel costat un paio de pell massa morena per un primer d'octubre. Va amb una americana gastada i pantalons curts, però no és un HIPSTER. Mentre camina es trepitja la llengüeta de darrere de la bamba esquerre, parla sol, va brut, i camina decidit però fa unes pauses neuròtiques que s'omplen de mirades als balcons o de petits monòlegs inaudibles (deduïreu que l'he començat a seguir en plan instintiu) Observo rere els seus passos mirades i murmuris d'altres vianants anònims, i de cop i volta una parella es posa en guàrdia perquè s'acosta a la seva taula. La noia s'agafa el bolso i el nòvio es toca el paquet (és broma!) El nostre rodamón solsament agafa (demanant permís i amb molt de respecte) un tovalló d'aquests petits de bar que no eixuguen. "Tovallons industrials que canvien l'aigua de puestu". El suposat european young homeless reinicia el walking, i s'eixuga els llavis. Tota l'estona m'emparanoio de si sospitarà que el segueixo. Se'm dóna per pensar "Joder, QUI ÉS EL BOIG REALMENT...?" i merdes aixins...

Bé, en Giuseppe (m'ho invento) de'n tant en tant fot una de les seves pauses, mira enrere, i xiuxiueja enfora d'una manera que em fa pensar en un jueu resant. Una de les vegades en què tal, no m'atreveixo a aturar-me rere seu dissimulant un ALTRE COP, i inevitablement l'avanço, i quan li passo pel costat, el temps s'alenteix, i ell em mira tràgic. És llavors quan m'adono que és terriblement guenyo. No sé perquè, però seguidament penso en la seva mare (?)


Desenllaç:

Havent deixat enrere en Giuseppe, sembla que l'aventura fluixeja, però no és així, amics. A la cantonada, una parella entra a una botiga de "Pollastres a l'ast" i pregunten si seria possible comprar un "pollastre a l'ast", com si hi hagués una 3a via. No és un highlight, ho sé, però ric endins i em serveix de transició. En fi... el cas és que segueixo donant voltes mandrós fins que veig un parc i m'hi aturo a escriure. És reclós i força silenciós.

Hi som jo i una dona d'uns 60 anys estirada en un banc com fent una migdiada rara. Una dona normal, eh, cap sospita de res. De cop, s'aixeca, es posa darrere el banc (hi ha una paret de parres, no dóna al carrer) i s'abaixa les calces i pixa. La veig perfectament, joder. Acaba, murmura una espècie de justificació en veu alta, em mira i aparto la mirada. Se'n va...

Joder, no? Avui no tinc res a fer...

Un nen baixa d'un tobogan arrosegant pedres,
i sento que un gos miola i una gata borda i...

Comentaris

  • Dibuix precís[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 12-02-2014 | Valoració: 10

    La teva prosa espontània i riquíssima ens transporta per una ciutat dibuixada amb llapis, amb precisió i detallisme. Un món de contradiccions i realitats que ens envolta; només cal curiositat per a gaudir-la. I la teva és extraordinària. Un gran passeig i un somriure. I una abraçada.

    Aleix

  • Has obert...[Ofensiu]
    AVERROIS | 12-02-2014 | Valoració: 10

    ...la ment al que t'envoltava. Si molta gent fes aquest viatge per l'entorn potser tot aniria millor. Bon ensaig.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: