Gats

S'està sola a casa. No pot sortir, fa mal temps, la pluja és constant, en aquella zona del país. Baixa les escales, silenciosament, i s'acosta al telèfon i truca. No contesta ningú.
S'assenta al sofà, sembla una figura dèbil. Escolta atentament el silenci i s'arronsa. Sent esgarrifances, el silenci la fa sentir com si no fos res en aquest món. Així és com se sent, quan s'està sola a casa, escoltant el silenci.
És distant, i sempre t'observa amb la seva mirada escrutadora i que no expressen cap sentiment, bé sigui de felicitat, tristor, odi o amor. És molt reservada, i sovint, se sent com un intrús en la seva pròpia casa. No vulguis endevinar el que li passa pel cap, mai se sabrà. Sempre té el cap a un altre lloc, al seu món, diu ella. No té res més a fer a la vida que somiar i somiar. No té res que la faci viure amb ganes. Deixa que el temps faci el seu curs i no s'hi capfica. Costa fer-la somriure, però si somriu, ho sol fer amb sinceritat.
S'aixeca, i va a posar la seva música. Somriu i es relaxa, veu com ja no se sent buida com abans, amb el silenci que omplia la casa. Al cap d'una estona, es torna a sentir-se sola. Se'n va a l'habitació del costat. Se sent tranquil·litzada.
No està pas sola: hi ha el seu gat. Tranquil·la, comença a fer-li carícies. Pot estar-s'hi mitja vida, allà al sofà amb el seu gat. Quan se sent sola i trista, sempre busca el seu gat. Per ella és com un amic més. Sempre el trobarà, li pot explicar les seves penes i les seves pors, i ell escoltarà i no dirà res. A vegades és el que vol: que no li donin consells inútils, simplement que l'escoltin i li facin companyia. Es comença a adormir, i per estar desperta, explica coses al seu gat: que si allò, i lo altre... També li explica la companyia que li fa ell a ella quan es troba sola. Pensa que allò no és normal, però no hi fa cas: és la seva vida i el seu gat, que tothom li digui la seva. De fet, no ho ha explicat a ningú, només a la seva millor amiga, i ella pensa igual. L'únic que l'importa és que hi pot confiar i que li fa companyia.
El gat, passat una estona, se'n va. La noia mira de fer-lo tornar. El gat si resisteix i aconsegueix marxar. Torna a sentir-se sola i a punt de plorar. Per no esclatar, engega la televisió. Va canviant de canal, però no troba cap programa que l'interessi. Així, posa un canal qualsevol on hi facin anuncis. Es queda pensativa, mirant enlloc, i el seu cap dóna voltes a cap problema en concret. Així, assentada al sofà, les llàgrimes l'hi comencen a aparèixer als seus ulls. A vegades li passa això: comença a plorar sense motiu. De totes les coses que podia pensar en aquell moment, siguin penes o alegries, pensa en la que no hi vol pensar en aquell moment: la seva por més gran de la infància i que encara tenia, no eren pas les aranyes, ni els fantasmes, sinó que eren els gats. Els gats, el seu malson.