Flascons

Hi ha qui col·lecciona segells, d'altres persones prefereixen les monedes, però ell era un cas a part, sempre havia tingut una especial predilecció cap als fracasos, i ja en portava un bon plegat d'acumulats. Qualsevol bona col·lecció exigeix un ordre estricte per ser valorada com a tal, i la seva no n'era una excepció. Per poder enmagatzemar correctament les seves decepcions agafava una etiqueta petita on escribia el motiu de la insatisfacció amb la data corresponent, i tot seguit la introduia dins d'un flascó acolorit i translúcid, cada error del passat era representat amb una tonalitat diferent. Així doncs a la secció de "comentaris desafortunats" relluia un intens groc auri i a l'apartat de "frustracions laborals" el color gris carregava l'atmosfera. No totes les derrotes morals eren dignes de ser conservades, es limitava a guardar la més significativa de cada dia, ni que algunes vegades es permetia el luxe de guardar-ne un parell si tenien el mateix grau d'importancia. La seva obsessió arribava a tal extrem que alguns cops acabava parlant amb els pots de vidre com si fossin amics del passat que es retrobaven amb ell. Tenia una certa estima vers aquells on residien els problemes que podria haver evitat si s'hagués comportat d'una manera diferent, si hagués pres decisions més acertades. Algunes vegades feia volar la imaginació i el contingut de cada recipient cobrava vida, les etiquetes és transformaven en fotogrames fantasmagòrics que el sumien en un estat de trànsit profund i melangiós, sols en aquells moments brotaven llàgrimes dels seus ulls desendreçats.
(Però una historia pot canviar sempre i quan hi hagi un bon motiu)
Un bon dia, poc després de llevar-se, va descobrir que la secció de "propòsits fallits" estava totalment destroçada, algú havia esmicolat pel terra una part de la seva col·lecció. No hi va poder trobar cap explicació coherent, ja que vivia sol i ningú tenia les claus del seu pis. Va pensar en la possibilitat de que un lladre hagués entrat a la seva llar, però no va trobar cap indici que apuntés cap a aquesta direcció, i després d'inspeccionar meticulosament cada racó del seu domicili no va trobar a faltar cap objecte de valor. Va decidir no dir les a les autoritats, tenia la certesa de que si denunciava el fet el tractarien com un tarat mental que no sabia en que malgastar el temps. La veritat és que no s'ho va prendre malament, un estat de resignació va envair el seu cos i va entendre que l'acceptació era el sentiment més assenyat en aquells moments. No va donar més importancia a l'incident i va continuar amb la seva rutina diaria. Al dia següent es va repetir aquest fet misteriós, tots els components de "desenganys amorosos" residien al terra totalment esbocinats. I així de mica en mica va disminuir el nombre de flascons que havia anat acumulant amb el transcurs dels anys, cada dia en quedaven menys. Va decidir que no continuaria enmagatzemant més records dins de pots inerts, si tard o d'hora acabarien destrossats no tenia cap sentit acumular-los. Va anar passant el temps i ja sols quedaven intactes els de la zona que havia anomenat "relacions trencades". Aquella nit no podia conciliar el son, li feia por perdre tot el que havia criat durant aquests darrers anys, per desagradables que fossin els moments amargs que havia anat recopilant eren les seves experiencies més properes a l'existencia humana que l'envoltava i l'angoixava separar-se de les materialitzacions macabres que havia creat durant la seva vida per poder preservar els seus records. Enmig d'aquesta onada de pensaments va caure dins d'un somni molt profund del que semblava no poder despertar mai. De sobte va recobrar la consciència i va descobrir, atònit, que es trobava davant de la seva preuada col·lecció amb un pot a les mans. Va contemplar l'escena amb deteniment, era l'únic que restava sencer, tots els demés ja havien passat a millor vida i va compendre que era ell qui havia anat trencant tots els flascons inmers en uns forts atacs fruit del seu subconscient. En resumides comptes, era sonàmbul. Va mirar fixament les restes d'allò que havia cultivat amb tanta cura i decidí desfer-se del últim fragment de recel que l'acompanyava, s'escoltà un fort estrèpit de vidres xafats i el temps començà a contar de nou.
El dia que va precedir a aquests fets va ser ben diferent als demés. La part més trista de la seva persona semblava haver-se esvait completament, i això li provocava una sensació estimulant i satisfactoria. Va sortir a donar un tomb pel carrer carregat d'una il·lusió injustificada però agradable , no volia buscar un sentit a la felicitat que tot just s'havia apoderat de la seva ànima. I quan va veure casualment una flor que creixia a prop d'un contenidor de la brossa va decidir que era el moment de començar una nova colecció, de gustos, pròposits i pures emocions...