Les hipòtesis del Pau sobre la vida marina (adaptació d'uns fets reals, un pèl modificats per l'ocasió, però que si més no conserven l'esperit original)

Un relat de: Asnod

Durant un sopar a un restaurant xinès, celebrant el cumpleanys d'un amic que es diu Dani, s'em va ocòrrer la genial idea de preguntar-li al Pau, un altre amic que seia al meu costat, si sabia quan podia arribar a viure una llagosta marina. El dia anterior havia estat indagant sobre el tema i m'havia quedat amb el dubte, pensava que els crustacis no gaudien d'una longevitat gaire elevada, però quan no s'està del tot informat no es pot assegurar res. Creia que debien viure uns cinc anys, aproximadament, encara que no descartava la possibilitat de que arribesin als deu o quinze, és una llàstima no tenir la titulació de biologia marina en una ocasió com aquesta. Però les teories del Pau anaven més enllà, el seus raonaments em van resultar profètics, esfereidors i apocalíptics. Va respondre als meus dubtes de la següent manera:
- Crec que aquests animals marins viuen fins que els caça algún altre depredador i no paren de crèixer durant tota la seva vida.
- Pau, m'estàs dient que si no els mata ningú segueixen creixent fins que és fan enormes o descomunals?
- Si, això em sembla, no moren de vells.
- Llavors estaríem parlant d'èssers de vida infinita que estan campant pel fons del mar, menjant-se els uns als altres, competint per veure quin es fa més alonso. No veus que això és impossible?
- ... ( no recordo que va respondre, o potser va ser un instant de silenci d'aquells en els que et fa por pensar en lo desconegut)
A partir d'aquell moment el meu concepte sobre els crustacis va canviar radicalment. La simple idea de pensar en la possibilitat de que una llagosta gegant s'estigués apropiant del fons del mar de mica en mica, eliminant la resta dels congèneres sistemàticament, em produia un malestar considerable. I si algún dia decidia deixar el seu medi aquàtic per conquerir la terra? Seria més gran que cent Godzilles junts... Vaig intentar tranquilitzar-me, però les paraules del Pau no ajudaven gaire.
- De fet les carpes també viuen molts anys, cada cop es fan més i més grosses - Va dir en un atac de gegantisme verbal.
- Ara les carpes també entren en el joc? - Vaig respondre desesperat.
- Pensa que si les vas alimentant sense control s'engreixen com una mala cosa
No vaig poder evitar imaginar una lluita de titans abissals, bregant per fer-se amb el control de la humanitat. Defenent els inmensos oceans, la llagosta infinita. Mantenint l'orgull dels rius, la carpa interminable...
Afortunadament al dia següent em vaig poder curar d'espants. Mirant un parell de planes web vaig constatar que l'esperança de vida d'una llagosta era d'uns vint-i-cinc anys. Encara sort! vaig estar a punt de replantejar-me les meves creences religioses a favor d'una esglèsia llagostinera (ja sabeu que diuen, a vegades és millor tenir les espatlles ben cobertes)
Aquell mateix dia vaig parlar amb el Pau, que va reconèixer part del seu error, ell també havia trobat informació similar sobre les llagostes buscant per internet. Encara que... crec que segueix pensant que les carpes són un cas apart

Comentaris

  • aaa | 15-06-2007

    molt interessant divagació al voltant de la base primigènia dels mites (desconeixement parcial de la veritat, animals lletjos, ganes de xerrar i licor de flors) i la possible creació d'una mitologia consistent que rivalitzaria amb el anquilosat darwinisme i el recalcitrant disseny intel.ligent. De petites converses entre amics van neixer tots els mites i llegendes existents...

    Roarscach (Jordi)