Per cada despropòsit llençat, un ideal perdut

Un relat de: Asnod

Quan em vaig donar compte de que havia arribat a un punt d'estalvi mental, en el que aplicant l'experiència personal a la vida diaria no podia proposar-me noves fites, vaig decidir deixar de voler compendre les coses per la seva suposada profunditat i centrar la mirada en la sinuosa ombra de les evidències quotidianes. Sempre ha estat més senzill jutjar a un arbre per les seves fulles que no pas per les seves arrels, si traslladava aquesta comparació tan simple a la gran majoria de coses, fets o persones que em rodeijaven, no tenia perque fustigar-me pensant en el provernir incert dels aconteixements. Després d'elaborar aquest raonament vaig pensar que al llarg de tants anys havia divagat sense un lloc aparent on romandre, incapaç d'aclarir les idees que em superaven, acostumat al silenci aliè, a les mirades perdudes i als cors (tan els que estimen com els que comenten) hipòcrites, pel simple fet de que volia apendre a apreciar el desitjable món de la imaginació pel damunt de totes les coses que em pogués oferir la vida. I la conclusió que en treia de tot això era que la realitat supera la ficció, en totes les accepcions de la paraula, per molt que es vulguin fer perdurar els somnis més aventurers, les ensopegades amb els esglaons que anem trobant deturen, progressivament, l'alliberació de l'esperit fantasiós. S'em feia un nus al estòmac al ser conscient del que havia deixat enmig del camí, els boçins de innocència que mai recuperaria.
Per això ara crec que és millor llençar despropòsits com a part d'un mateix, esperant que algú els recolleixi i els hi sàpiga donar una forma agradable i definida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer