historia d'un cap qualsevol

Un relat de: Asnod

M'he llevat feliç i animat, amb ganes de viure. Em sento lleuger i dinàmic, menys embadalit que de costum, sembla que els problemes quotidians hagin quedat relegats a un segon pla. És extrany, sóc un individu depresiu i negatiu, acostumo a tenir les idees bastant espeses, se que algún dia acabaran solidificant-se… No descobreixo el motiu d'aquesta curiosa alegria espontània fins que intento rentar-me la cara davant del mirall del lavabo, he perdut el cap, literalment parlant. Em toco nerviosament el coll i examino detalladament el clatell, no puc apreciar cap senyal de violencia, realment és com si mai hagués existit res més enllà. Descarto ràpidament la possibilitat d'un robatori, doncs no és un bé gaire preuat en els temps que corren. Tampoc crec que hagi estat segrestat, ja que ningú pagaria el rescat d'un conjunt de dèries malaltises i maldecaps desordenats. Inexplicablement la desaparició del meu cap no ha alterat algunes de les funcions vitals del meu cos. La meva àvia ja em deia que qui no veu les coses clares és perque no vol, crec que és una bona manera de justificar la meva capacitat de veure-hi sense ulls. Per una altra banda mai m'he considerat un bon "respirador", ara tindré l'oportunitat d'escatimar oxigen. I pel que fa a la oïda i al sistema nerviós, doncs... Bé, em sembla que la situació ja és prou complicada i surrealista com per preocupar-me per aquestes nimietats. Potser al cor resideix més part del nostre èsser del que imaginem, és l'única explicació mitjanament raonable que s'em passa pel coll. Pobre cap, no el trobo a faltar, mai haviem estat gaire compatibles i sempre em portava problemes. L'únic que veritablement em sap greu és que ahir em vaig afeitar la barba meticulosament, si ho hagués sapigut m'hauria estalviat aquest esforç estètic que ningú podrà apreciar.
Ja han passat un parell d'hores desde que m'he assabentat de la meva pèrdua nocturna i tot continua funcionant amb total normalitat. Estic sentat al sofà de casa davant de la pantalla del televisor, és una font extraordinaria de distraccions estúpides. Segueixo distret amb la caixa tonta quan s'obre la porta del rebedor i veig entrar als meus pares, que havien anat a donar un tomb. No s'han adonat del meu estat i el primer comentari que em fa la meva progenitora és decepcionant.
- Si que has dormit bé avui nen, fas molt bona cara!
Potser té raó i em senta bé aquest canvi, potser simplement era un comentari tan hipòcrita com desafortunat. Aviat perceben l'absència del meu cap, no em fa falta gesticular gaire perque distingeixin una carència d'expressivitat preocupant. Decideixen trucar a un especialista perque em dongui la seva acurada opinió, creuen que un psicòleg és lo més encertat per resoldre aquest cas, contacten amb un tal doctor Mental que accedeix a visitar-me inmediatament. Els meus pares insisteixen en acompanyar-me a la consulta del doctor, però refuso la seva amabilitat, tinc ganes de veure el món sense ulls, vull aprofitar la nova perspectiva de vida que s'em presenta d'aquesta manera tan poc convencional.
Passejo pel carrer tranquilament, com si no m'importès res, i em reconforta el fet de passar inadvertit, a ningú sembla importar-li que no tingui cap, suposo que estan acostumats a viure situacions més esfereïdores. L'únic que m'inquieta és la necessitat d'elogiar els cotxes que passen per la carretera segons la cilindrada i el terrabastall que provoquen. Arribo a la consulta del psicòleg i al cap d'uns deu minuts la secretaria em diu que ja puc passar al despatx del doctor Mental, entro tot convençut i ell em saluda efusivament amb un comentari suposadament ingeniós.
- Nano, veig que estàs una mica capficat ! - Segurament tenia vocació d'humorista però no el van acceptar al gremi corresponent. Després de la brometa comença a parlar i m'explica que el meu cas de cap perdut no és el primer tractat per especialistes del seu camp, però que està molt poc documentat per culpa del desinterès generalitzat del sector degut a que resulta inversemblant buscar una cura per quelcom que ja no està present. Intenta tranquilitzar-me dient que no tinc motius per preocupar-me, doncs les testes són molt difícils de perdre, acaben tornant amb un pretext o altre per amargar-nos l'existència fins a la mort. Les paraules del doctor no em semblen gens encoratjadores, ja m'estava acostumant a aquest canvi i ho començava a viure com quelcom positiu. Segueix parlant durant una bona estona però ja no li faig gaire cas, ha dit tot el que m'interesava saber. Quan acaba de xerrar li escric un "gràcies" i un "adeu" ben grans damunt d'un full de paper, li dono la mà i pago una quantitat abusiva a la secretaria. "No m'ha donat cap explicació lògica de com puc seguir viu sense poder respirar o cervellar, segur que tampoc tinc la necessitat de menjar res per seguir existint. Desde que no tinc cap sóc molt més independent i autosuficient!", "pseudopenso" eufòricament mentres surto de la consulta.
Els dies passen volant, conviure amb un pes menys es nota, i qualsevol cosa que faig resulta divertida i despreocupada. Els meus pares s'han acostumat al canvi, no troben a faltar la meva veu, no erem una familia gaire comunicativa. La relació amb els meus amics ha millorat considerablement, ara m'aprecien més. Al no tenir cap se'm fa menys pesat escoltar els problemes dels que em rodeiejen, i com que no li porto la contraria a ningú em sento més integrat dins del col·lectiu, l'èxit social m'acompanya constantment. Pel que fa a la feina tampoc em puc queixar, el meu patró està molt content amb la nova condició laboral del meu cos, diu que darrerament m'he tornat més sistemàtic i menys selectiu. Crec que em veu com un autòmata sense intel·ligència, però m'és igual, mentres les coses em vagin bé no tinc cap motiu per queixar-me. En resum, estic gaüdint d'una agradable harmonia familiar, la majoria dels meus amics em respecten i em veuen com el més "guay" del grup, a la feina tot va sobre rodes, estic sopesant la possibilitat de treure'm el carnet de conduir per fer l'animal a la carretera, i fins i tot he deixat de fumar ¿que més pot voler una persona sense cap?
Malauradament la vida és una constant en equilibri, tot lo que puja acaba baixant, i sabia que tard o d'hora tornaria a tenir noticies del meu cap. Estava estirat tranquilament al llit de la meva habitació, gaudint de la sensació de no tenir seny, quan em va sobresaltar un cop sec que semblava venir de la porta del rebedor. Em vaig incorporar mentres pensava qui podia ser, i al obrir la porta es van confirmar els meus temors, un rostre familiar em contemplava desde el terra, somrient maliciosament, mai havia vist una expresió tan alegre i perturbadora. Donava la impressió de tornar d'unes agradables vacances, lluia un bronzeijat molt tropical i un piercing a la orella esquerra. Quina barra, tants anys cuidant la meva imatge per trobar-me amb això. Em va saludar tot entusiasmat guinyant-me un ull i va començar a xerrar.
-Bueno, ens tornem a veure! -exclamà irònicament. Aquest comentari no em va fer gaire gracia i durant uns moments vaig tenir tentacions de tractar el meu cap com si fòs una pilota de futbol. Em sembla que va intuir les meves intencions i va canviar de to ràpidament, el meu rostre es va endurir i començà a parlar seriosament.
-A vegades és difícil aceptar-nos tal com som, no trobes? -Vaig asentir tristement amb el coll i va proseguir- Els dos estem en les mateixes condicions, necessitem l'un de l'altre per existir plenament, ja em passat massa temps separats i això no pot ser gaire bo pel conjunt, intentar viure sense preocupacions té els seus pros socials, però realment és una falsa sensació de benestar, traicionar els principis i la integritat personal no es la veritable solució davant dels problemes diaris. Tenim que tornar a estar junts, és llei de vida. Aquest darrer comentari em va fer donar un pas enrere mentres balancejava els braços intentant esbossar un signe de negació. El meu cap va actuar amb total normalitat, ell esperava que reaccionés així, em digué que estariem més tranquils parlant sentats al sofà de la sala d'estar, em va semblar una bona idea. Potser vaig ser poc considerat al no recollir-lo del terra, a fi de comptes ens haviem criat junts, però vaig "pseudopensar" que si havia marxat tot sol d'aventura segur que també era bo per desplaçar-se per dins de casa. Va rodolar com una pilota teledirigida, va parar davant del sofà, s'encarà cap al terra i agafant impuls amb la llengua s'enlairà, caigué suaument damunt de la cadira. Em va semblar un mètode efectiu però fastigós. Quan els dos vam estar ben acomodats va continuar parlant.
-Mira, no et puc forçar a aceptar-me altre cop, vaig marxar voluntariament i sense previ avís perquè necessitava desconectar de tot, incluin-te a tu. Vaig pensar que també estaries a gust una temporada sense les meves manies, està bé viure sense preguntar-se els perques que ens envolten, però no crec que sigui saludable a llarg plaç, s'han de tenir els peus al terra, com a mínim als moments importants de la vida. I quins són aquests moments? Doncs ni jo t'ho sabria dir, i això que sóc la font de la teva capacitat de discernir, sols se que allò més irrellevant pot convertir-se en el instant personal més conmovedor. Estic convençut de que realment no ets feliç vivint com una ovella més dins del corral d'asfalt, marcan-te uns objectius materials efectius però aguantant la falsetat social que t'envolta...
Vaig sentir com aflorava el dubte, doncs el meu fotut cap tenia gran part de raó. Tanmateix no em van convencer totes les al·lusions a la vida insubstancial que portava durant aquests darrers dies, em trobava a gust amb la meva nova manera de ser, i no estava disposat a tornar a la rutina, ple d'idees ferragoses que em feien patir constantment. Així que vaig mantenir-me ferm davant de les seves paraules carregades de raó i vaig creuar els braços insatisfet.
-Veig que fins ara els meus arguments no t'han resultat del tot conv
incents, així que només em queda comentar-te un aspecte de la teva vida que potser t'ha passat inadvertit. T'has donat compte de que no estàs sol al món? Sempre hi ha algú que es preocupa per la teva integritat, tan física com anímica. La teva familia, Un amic (de veritat), l'amor de la teva vida, l'amor de la teva mort o un desconegut que t'alegra el dia, persones per les quals mereix la pena viure o seguir pensant. Els moments que passis en companyia de la gent que estimes no els viuràs amb un cotxe ni amb les persones apàtiques que devasten les veritables relacions. Creus que mereixen patir tal traició? Jo crec que no...
M'acabo d'aixecar del llit. Desde la finestra de la meva habitació contemplo un bonic dia de primavera, el sol llueix esplendorós. Em vesteixo, em motivo, i surto de casa força animat, avui serà un altre dia cansat, però suposo que s'ho mereix, el temps m'ho acabarà demostrant. Camino concentrat mirant els rostres anònims que es van creuant en la meva trajectòria, de sobte sento com em crida una veu familiar. Dono mitja volta per comprovar qui és.
-Albert, ja has tornat a la realitat!?
-Si... Mentres parlo el nerviosisme m'impulsa a rascar-me el cap, em tindria que haver pentinat millor aquest matí, sóc un desastre...
Alguns cops és un privilegi mantenir totes les coses en ordre, al lloc que els hi pertoca, sense capficar-se excessivament per res i sentin-se a gust amb la vida.

Comentaris

  • imaginació![Ofensiu]
    lila_laura | 06-03-2005 | Valoració: 10

    El dia que l'escrivies devies estar molt inspirat. T'ha sortit un relat molt divertit i interessant. I el teu cap té tota la raó, eh! Segueix amb aquesta imaginació desbordant!.
    PETONS!