Fins aviat

bell, pausat com les ones tranquil·les trencant sobre les roques inerts.
Esperar, descansar, oblidar, recloure's endins, escoltar el silenci, fugir.

un plaer llegir-lo.

Quan saps que t'has d'aturar, que has de deixar d'escriure per retrobar-te amb nous moments que t'inspirin, amb noves experiències que puguis contar.... retrobar-te amb tu mateix, recuperar aquest alè, ara exhaust, que et faci bategar de nou el cor poètic i omplir-lo de nova sàvia.....

He entès perfectament aquest pensament teu.... hi he passat també.... i pot semblar una crisi existencial, oi? però no, no ho és, només és la pausa que necessita un cor de poeta per reprendre la vida més bonica que sap viure: la dels sentiments. I poder deixar-los escrits, de nou, en bells versos, com tu fas, serenament.

Un petó, Santi. Fins aviat.

M'agrada aquest poema. Te'l comentaré en detall, però dóna'm uns dies. Tot just he aterrat avui i no estic preparada per fer una crítica com cal d'aquest "Fins aviat". De moment, només volia dir-te que em sap greu no haver estat a temps de dir-te que no podria passar per la paradeta el passat 11 de setembre. No tenia cap forma de posar-me en contacte amb tu, excepte a Relats, i he estat força dies desconnectada, fins que avui he vist el teu missatge. Un petó, espero que podrem estar en contacte!

Ei, company poeta! He trobat aquest relat teu a la llista de "relats a l'atzar", i m'ha cridat l'atenció un detallet: dius a la introducció que et prens un respir i que potser tornaràs aviat. Però això va ser el 4 de setembre i, digues-me impacient, però ja estem a 16.

Heheheh... Vinga! Que és broma!

Però sí et confessaré que la lectura de la nota introductòria i la lectura posterior del poema, m'han fet sumar dos i dos quatre... i el resultat no m'agrada. No m'agrada aquest silenci. Els companys relataires necessitem dels teus poemes. O sigui que avisa a la ploma que se li ha acabat això de descansar, i a la feina!

A banda de tot aquest rotlle, que espero em disculpis (de vegades se me'n va l'olla), potser que et comenti alguna coseta del poema, no? Més que res perquè... ja que estic aquí... heheh...

La primera estrofa ens situa de ple en un silenci creatiu. Un silenci del qual encara no coneixem els motius. La veu poètica ens avisa que ara toca esperar. De moment, doncs, res no ens fa pensar que es tracti d'allò sovint tan temut i que tendim a anomenar "sequera creativa".

I de fet, els dos versos que segueixen encara no ens mostren cap més informació, sinó tot el contrari: ens aclareix que els motius del silenci no seran fet públics (sobren motius, / que no cal esmentar...).

L'estrofa següent insisteix en aquest silenci, en aquesta absència, i ens introdueix el concepte, la idea del pas del temps. D'entrada trobem la imatge de l'arribada de la tardor mitjançant una el·lipsi que resulta efectiva per la seva mateixa senzillesa: Potser amb la caiguda.

La caiguda? És clar! La caiguda de les fulles.

Però per si no ha quedat palès, la veu poètica insisteix en aquest pas del temps tot jugant amb les imatges que ens evoquen el pas de les estacions: la tardor (quan allò verd torni castany) i l'hivern (quan el vent obri el calaix... per cert, que aquesta construcció m'ha encantat). I ens diu que potser, potser aleshores s'acabarà el silenci.

Els dos darrers versos, els que tanquen el poema, La sorra es va precipitant. / Ja em sabrà dir fins quant, incideixen més en aquesta idea de pas del temps (i aquí torno a trobar-me amb una imatge que m'ha agradat especialment, que és aquesta que ens evoca el rellotge de sorra com a símbol d'aquest caminar), i incideixen de nou en la incertesa d'un final per a aquest silenci.

Jo espero, sincerament, que la sorra t'avisi ben aviat. Que s'acabi el silenci i ens ofereixis noves creacions.

Fins la propera,

LLIBRE