Ara que hi penso...

Qui aquestes línies escriu,
ho fa des de la serenor i repós que bon cap demana.
No hi ha premeditació ni estudi,
sols improvisació i ganes.

Ara hi caic però fa mesos que no embruto paper.
La rutina, el dia a dia, manen
i arraconen la reflexió en veu baixa,
que passa a un discret segon terme.
La mentalitat poètica hi era,
-això no es perd-
però no prenia cos en rimes i versos.


***

I ara, sol, davant el full en blanc
hi evoco sensacions vestides, paraules soltes,
ombres, exposades a la llum del Sol.

Respiro, prenc aire, i veig que no tot ha canviat tant,
si fa no fa segueix igual;
semblants idees, projectes i somnis a realitzar
i els mateixos paranys, forats on he ensopegat.
I és que malgrat les intencions són clares
i els objectius fixos,
no és gens fàcil encaixar on no s'hi cap;
per més que m'esforço i ho intento,
a la fi tot és idèntic, igual resultat.
Almenys aprenc dels errors del passat,
creixo a nivell personal,
m'enriqueixo de vivències a redordar...

Ara només cal trobar la peça d'aquest puzzle gegant
i tot seguit començar a jugar:
de mentres que la vida em convidi a fer un nou ball.