Festa civil

Hi ha quelcom de festiu en la diada electoral, una litúrgia civil que no té res a envejar a la religiosa. Al principi de la democràcia, les eleccions es varen fer en un dia feiner. Però veient l'enrenou que suposava haver de donar hores als treballadors per que anessin a votar, varen decidir celebrar-les en diumenge. D'aquesta manera, els dies de contesa electoral o referèndums varis s'han convertit en el que els mitjans de comunicació, sempre buscant el titular que cridi l'atenció, han batejat com "la festa de la democràcia".

La gent va amb les seves famílies a votar. Agafen el cotxe i arriben al col·legi electoral, mudats i clenxinats, o hi van passejant si fa bon temps. Les àvies amb aquells vestit jaqueta de color gris, els homes grans encorbatats, donant la sensació que els candidats han mobilitzat els reservistes, els nens de blanc, com si anessin a fer la primera comunió. Veus més gent que de costum, persones que, sense el reclam de la jornada, s'haurien quedat a casa. S'ho agafen com un precepte, com aquelles festes religioses, que no queien en diumenge però eren de missa obligatòria. La gent es saluda, es comenta el temps que fa, es pregunta si és fàcil trobar la mesa que li toca a cada un, si hi ha gaire cua. Quan algú et troba, la pregunta és inevitable: "Què, ja has anat a votar?". Sembla com si no et poguessis excusar, com si haguessis d'ésser assenyalat amb el dit pel carrer pel fet d'estar en perfecte estat de salut i no complir amb el teu deure com a ciutadà.

Però la realitat és tossuda. En front de les crides desesperades dels polítics suplicant una participació decidida i ferma, a Catalunya tenim un fet inqüestionable: Dels sis partits que actualment estan en el parlament, quatre ja han governat, i per tant, capacitat d'il·lusionar i de fer promeses creïbles, no en tenen gaire. L'altre és el Partit Popular, que ja ha tingut en les seves mans el govern de l'estat i només queda Ciutadans, dels quals em reservo l'opinió. Si a això hi afegim un Estatut esquifit, retallat i passat pel ribot que els partits catalans no han sabut o no han volgut defensar conjuntament a Madrid, el plat fred i insípid de l'abstenció està servit, sense que els polítics nostrats s'aturin ni un sol moment a buscar-ne les causes ni, per descomptat, a trobar-hi alguna solució.