EXTINCIÓ

Mireu, no em feia pagues de poder pasturar tanta estona per aquest món. Bé, això no és exacte, hi comptava, però no dins d'una estructura antropomòrfica, com ara. Quan pensava en el meu futur veia alguns dels meus àtoms com a membres de la comunitat d'un mugró de partera, preparats per resistir els embats de la llet tèbia, la pressió de la llengua d'un nadó i l'agressivitat de les xiques dents. Això com a exemple d'una de les millors localitzacions possibles. Mai he pensat que algun dia pugui formar part de la maça del jutge que m'acaba de condemnar. Quina esgarrifança! O de l'espurna de saliva judicial que m'ha espetegat a la galta quan ha cridat, "El condemno perquè és culpable de catalosia" . I consti que jo no sabia que estava delinquint. A mi sempre m'han dit raret. Potser perquè he tingut molt de senderi, m'ha agradat treballar fins a l'extenuació i no perdre el temps com els ganduls, m'ha sabut greu no poder parlar la llengua de ma mare i el que és pitjor, he maleït públicament la feina de funcionari. Totes aquestes xacres, que considerades individualment tenen categoria de falta, però que quan s'ajunten es constitueixen en el delicte anomenat catalosia, el que antigament es coneixia com la culpa de ser català, formen part de la meva personalitat i malgrat els esforços dels educadors, mai les he pogut erradicar.

Sé que la meva personalitat laboriosa, molt estalviadora i sense engruna de supèrbia imperial, retarda l'arribada de la humanitat al seu estadi final, que no és altre que l'extinció. Ho sento. Però què voleu que us digui, soc com soc i tinc la pega de no saber canviar.

No us preocupeu, l'objectiu, malgrat els dissidents com jo, és proper. Els nostres respectius àtoms s'ho explicaran quan es trobin constituint la closca d'un escarabat.