Esquemes

Una de les lliçons que sembla que tenim més ben apresa és la necessitat de trencar esquemes. I això és bo, llevat és clar, que ens ho imposem com un deure irrenunciable. Cal tenir ben present però, és que qualsevol mena de ruptura sol portar implícita uns riscos que la immensa majoria de vegades ens atemoreixen massa a l'hora d'encarar-nos-hi a cor què vols. No cal anar gaire lluny: darrerament, ens trobem immersos en un seguit d'agudes problemàtiques que (per raons més que justificables) no gosem abordar a cara descoberta. Diuen que "dels covards no se n'ha escrit mai res", però amb massa freqüència, dels valents només en resten solemnes epitafis. Si a aquesta por racional hi afegim el fet de que vivim subjectes a una societat capaç de penalitzar el sentit comú, sota quina espetec de criteris o paràmetres, més o menys capriciosos, se'ns mesura en l'actualitat? Posats a filar prim, quin són els eixos bàsics sobre els quals ha sustentar-se la nostra pedra angular per no desentonar?... En quina andana hem d'esperar el tren que ens meni als orígens de la nostra deserció emocional? Quin llegat els deixarem als nostres fills? Què els etzibarem com a descàrrec, quan ens preguntin per què hem defallit en la lluita que un dia vam emprendre contra el no-res?
Prou que m'esforço a creure que no sóc un ingenu tocacampanes; intento convèncer-me, una vegada i altra, que esdevinc un home que té els peus ben assentats a terra. Encara avui demano que hom s'escarrassi a demostrar-me que tots els homes som iguals i, en definitiva, no espero cap més premi que poder disposar prou autonomia a l'hora de plantejar qualsevol qüestió per nímia que aquesta pugui semblar. No vull sentir la necessitat ni de reciclar-me per aplaudir a qui no em plau, ni de passar pel sedàs d'aquells qui disposen de les nostre vides. Afortunadament, no trobo cap guerra justa, ni cap violència justificable. Em plau que els glaçons ens fonguin amb parsimònia dins del meu got de tònica i que cap agent extern els doni pressa per sucumbir-hi. Ploro amb els meus ulls com a única cosa pròpia; ploro sovint per allò que se m'escapoleix, més que no per allò que no podré encalçar mai. Em sé amo de les meves llàgrimes, no pas de les múltiples raons del meu plor. Vull sentir-me amic: blasmo dels còmplices. Detesto les mentides i recelo dels mots a mitja veu. Cansat de llargs camins, desconfio de les dreceres. M'ha costat aprendre, però encara m'és impossible defensar-me amb el poc que sé. Defenso que la vida no s'escriu amb be, pel simple plaer de fer faltes d'ortografia... Potser els homes no van enlloc, però de més lluny, sembla ser que vénen. Gasiu en esperances, generós en preceptes, atemorit en les perspectives vaig i vinc dalt d'un tramvia de circumval·lació. No penso que he fet tard, sinó que no queda temps per a res més solemne que perdre el temps en allò que vulgui. Alço la vista al cel i no veig res més que bones paraules i horitzons d'hores incertes. Ningú té dret a fer-me baixar el cap, tot i que hom m'ho exigeix sense referir-s'hi.
Orfe de paraules i orb de tanta foscúria he après que tot té un final previsible: la previsió des desprevinguts. Em domina la galvana; m'alimenta l'esperança i em fa combatre el desassossec. Espero un món més just, simplement perquè l'esperança és gratuïta. Em neguiteja, en gran manera, restar amatent a l'arribada d'un vaixell que porta besos de salobre en comptes de furtives glopades d'aire fresc recollides en altres mars.
Vençut en el meu propi terreny de joc, em cal subhastar els pocs béns rebuts en herència i en treure'n xavalla per fer-ne una tímida estança on encabir-m'hi. Admeto riscos, accepto derrotes, però no tolero enganys. Envelleixo tot donant vida a tot l'ampli repertori de complements circumstancials i crec que no hi ha peix sense espines, ni carn de digestió fàcil. Tot és un problema de drets i una solució de deures. Atemorit de les coses que vindran, admeto a tràmit qualsevol incertesa que pugui ser redimida. Em crec tot allò que em puguis explicar i no pas perquè jo sigui il·lús, sinó perquè tu no has nascut mentider. M'espanta el futur, per la simple evidència que un dia serà present. Em dol l'estigma d'aquest nord sorrut que cap bruixola no condemna; anhelo la transparència d'un Sud ignot que ens entestem a excloure del mapa. Començo a entendre poc del massa que pensava saber. Dormo tant poc com vull i mandrejo; menjo massa i sense mastegar; miro de reüll i no veig res; em sé hereu d'allò que no em pertoca i malgrat tot enalteixo els preceptes que em mantenen els privilegis que potser no m'he guanyat. Xerro per xerrar, escolto només per tenir raons objectives que em permetin esdevenir víctima de les opinions alienes. I encara sóc dels que crec en la utilitat del vot i en la insubornable necessitat de respirar l'aire sense amo. Molt de tant en tant fullejo algun llibre i, sols aleshores, m'adono que ningú m'ha ensenyat a llegir. La ignorància no em fa por: em fa feliç. Una felicitat tan gran que, per exemple, em permeto fer callar la família, engegar la televisió i empassar-me, mansoi i condescendent, tot allò s'emet...
Deu estar escrit en alguna pàgina de la història: no me la feu buscar, si us plau.