Espera'm

Ostres és que em sento tan... confosa...
Ha estat com un cop baix, i no m'ho esperava. Potser estic exagerant, potser és que no m'has vist... sí, clar que m'has vist, ens hem mirat.
No sé com demostrar-t'ho, és molt difícil d'explicar el que sento. Però que no ho veus als meus ulls? No veus com brillen quan troben els teus? I doncs, per què avui no mas saludat? Per què has passat de mi? Que no ens somreien i ens saludàvem amb la mà, fins ara? Mira sé que sembla absurd, dos rucs somrient i mirant-se sense atrevir-se a parlar, potser per por a espatllar-ho tot... però bé vam parlar aquell dia tan màgic, aquell dia baixant de la muntanya, amb tots aquells burros de l'institut al voltant, sense adonar-se de la màgia, de... en fi, de tot. La meva tieta m'havia parlat tant de tu... ella i la teva mare feien plans per nosaltres! T'ho pots creure? Quina gràcia. És que desde aquell dia en que caminàvem sota la neu ( i mira que era maig), aquell dia, encara que estigues despentinada i amb la roba plena de fang... aquell dia va ser perfecte. Sempre m'ha agradat associar cançons a les experiències viscudes, però ho he intentat i no en trobo ninguna per aquell dia. Ninguna s'hi escau. Ninguna cançó pot descriure els ulls grans i foscos emmarcats per les pestanyes i les celles perfectes. No pot descriure la pell bruna, les mans fortes... el cabell curt i fosc, del color dels roures a la tardor... no pot descriure el sincer somriure a través dels flocs de neu. L'emoció d'agafar-te la mà quan m'ajudaves a baixar les roques... la pell càlida, l'ànima càlida...
Em vas donar el teu Messenger i el Facebook, però no t'hi connectes...suposo que jo tampoc.
I els batecs accelerats del meu cor quan les amigues em deien que no em treies els ulls de sobre, tots els altres dies que ens vam veure momentàniament. Els ulls que es troben, i somriure, amb els ulls brillants, sense saber que jo feia estona que et mirava amb amor. I ja m'ho deien, que quan jo apartava els ulls eres tu el que em miraves... però suposo que ja és tard. Em mata no tenir el valor suficient per dir-te tot això, tot això que com una covarda escric aquí, amagada de tu, amagada del món.
I què, si tens 3 anys més que jo?
Voldria dir-te què em passa quan em veus plorar. Voldria explicar-te que vull castigar al món perquè ell em castiga a mi massa sovint. Desitjaria oblidar aquell adolescent imbècil que em va fer plorar tant... aquell bell amic que només pensa en tonteries.
Les meves amigues em diuen que tinc sort, que podré anar a un balneari amb tu gràcies a la meva tieta, que els hi agradaria estar la meu lloc... i jo em limito a somriure...
Però avui, quan hem anat a buscar les notes, ens hem mirat però no ens hem saludat.
Serás...
Tot i que, ara que ho penso, m'estic comportant com una egoista. Es veritat, jo he apartat la mirada, no tu. Tu m'has mirat i jo t'he ignorat. A vegades penso que soc idiota.
<>
Només és que no sé com dir-t'ho... és un sentiment tan estrany, tan... nou...
Tant de bo t'ho pogués dir, mirant-te als ulls, aquests ulls salvatges i preciosos, com dos trossos de cel... i pogués admirar una vegada més el teu somriure d'àngel... i seguir-te estimant per ser com ets, per la teva sinceritat.
I recordaré aquell dia, sota la neu, i al voltant del foc conciliador del refugi... però recorda'm tu a mi a canvi, vols?
Esperaré el dia que m'han promès, al balneari, vull tornar-te a veure.
T'esperaré, però espera'm tu també.

Espera'm...