Els teus ulls.

I és clar,
Que els adolescents sabem estimar.

Sinó, perquè és tan gran, això de dins meu...?
M'oprimeix el pit.

Avui per fi he sentit la teva veu...
Després de dos mesos sense veure't.

Encara que hagi estat a través d'un simple mòbil,
És igual.

Ho recordes?
Recordes aquell matí plujós a les muntanyes?

Jo t'he escoltat i he somrigut,
Perquè ets l'únic,
L'únic d'entre tots els que he conegut.

Mai podràs entendre aquest sentiment,
Després de tot el meu patiment...

Una vegada vaig comparar un noi amb una platja i un crepuscle.
Quina ximpleria.

Descriure't a tu seria difícil, tot i que esforçant-me bé podria;

La teva expressió és la modèstia,
No et podria pas comparar amb aquell bèstia...

El teu rostre és el fi mant de pluja.

Els teus cabells són el daurant del sol a trenc d'alba.

Els teus ulls són la pluja fina y freda.

La teva veu és la meva felicitat.

TU ets els meus matins, les meves nits, la boira humida.

Simplement, ets la meva vida.