Eternitat

Un relat de: bruNa

Van empentar en Cain dins l'habitació i van tancar la porta bruscament. Només en Greg es va quedar a dins, per vigilar que no s'escapés. El noi es va alçar àgilment i va còrrer cap a la finestra. A baix hi va veure la Melany, que era conduida pels vampirs cap al bosc.
Va intwentar cridar-la, captar la seva atenció... però no va servir de res. L'Elinor havia fet servir el seu do, i havia pres la forma física d'en Cain per convencer a la Melany que anés amb ells.
-Merda!!!-va bramar, donant un cop de puny a la tauleta de nit. La fusta es va trencar sota la força sobrenatural del noi, i els troços de fusta van quedar escampats pel terra. En Greg s'ho mirava amb preocupació.
-Greg, ets el meu amic?-va grunyir en Cain, d'esquenes a ell.
-No puc, Cain, no et puc obrir la porta.
-Saps què van a fer-li? Ho saps?
En Greg va trigar força en contestar.
-Sí, però és millor que no...
-Diga-m'ho.-el va interrompre ell, amb els punys clossos.
-Tío...
La mirada del seu amic el va fer obeïr.
-Li farán prendre sang amb verí.-va murmurar.
-Sang amb...-va repetir en Cain, incrèdul. Llavors se'n va adonar.-Però ella és un licantrop, si li fan veure això...
-Em sap greu, tío...
-No poden matar-la, no poden!!! MERDA!!!-va bramar, trencant el llit a cops.-VA SER CULPA MEVA!!! MERDA!!!
En Greg es va encongir, i la seva pell encara es va tornar més pàl·lida.
-Són les normes...
-NO! AQUESTES NORMES NO VALEN UNA MERDA, EM SENTS? NO EN VAN TENIR PROU DE MATAR A LA MEVA GERMANA? EL SEU PROPI PARE LA VA MATAR! EL MEU PARE! NO PODEN MATAR A LA SEGONA PERSONA QUE HE ESTIMAT A LA MEVA VIDA! NO PODEN!
-Si que poden... Ja ho saps... una relació entre membres de clans oposats no ha d'existir, Cain, ens posa en perill a tots.
-Deixa'm sortir.
-No puc, Cain. Ho sento...
El noi es va deixar caure a terra, repenjant-se contra la paret. Va ocultar el seu rostre bell amb una mà i va començar a plorar silenciosament. En Greg va evitar de mirar-lo, se sentia culpable.
-Está bé, veste'n. Però jo no hi he tingut res a veure.
En Cain es va alçar bruscmanet, encara plorant. Va passar pel costat del seu amic veloçment i va sortir del castell en cinc segons. Va còrrer cap al bosc amb la rapidesa que el caracteritzava i va seguir el camí fins al gran arbre mort. Al peu hi va veure el germà de la Melany, en Michael. Al terra hi va poder veure la noia, amb els ulls mig oberts i les mans estesses. Automàticament es va agenollar al seu costat.
-He fet fugir a les sangoneres, però ja li havien donat la merda aquella.-va mussitar en Michael, amb el rostre humit per les llàgrimes.
-Teniu algun remei, la vostra tribu?
Va trigar en contestar.
-Crec que sí, l'Amia en preparava quan era més jove...
-Ves-hi i fes que en prepari, Michael.-el va mirar fixament, amb els ulls blaus brillant-Fes-ho per la teva germana. Si us plau...
Era la primera vegada que es deien alguna cosa amable. El noi morè va assentir ràpidament. Es va eixgugar les llàgrimes i mentre corria cap al bosc es va transformar en llop.
En Cain va abraçar la noia.
-Melany...
Els ulls grans i marrons d'ella es van fixar en els seus.
-No em puc... moure...-va murmurar, plorant.
-Ho sento, Melany. Ho sento molt.-va gemegar ell, i li va eixugar les galtes amb tendresa.
-Cain, t'estimo.-va mussitar amb esforç.
aquell comentari va fer que el noi encara plorés més, abraçant-la amb força.
-Ara arrivaran, Mel. No et preocupis. Et curaran i marxarem junts.
Als llavis d'ella es va dibuixar un lleu somriure.
-T'ho prometo, marxarem lluny, on ningú ens digui a qui hem d'estimar i a qui no.-va seguir ell.-On puguem estar tranquils i ser nosaltres mateixos, Mel.
Els ulls de la noia cada cop brillaven menys.
-Melany, aguanta.
Ella va tancar els ulls un segon.
-Obre els ulls, Melany. Mira'm. Aguanta, si us plau. No em deixis.-gemegava ell, mort de por.
Recordava com havia tingut la seva germana entre els braços, segles enderere. L'ajuda no havia arribat a temps.
-Ara vindrán, Melany, t'ho prometo. Ara vindrán. Però tu també m'has de prometre una cosa; que no tancarás els ulls. M'ho promets?
Però ella ja no tenia forçes per a parlar.
-Melany. Melany, m'ho has de prometre.-repetia ell una i altra vegada, intentant no perdre-la.-Mel, no em deixis. T'estimo.
Les paraules i el plor del noi es perdien entre les branques cargolades i mortes d'aquell arbre blanc, i el vent movia els arbres amb impaciencia, com si ell també esperés l'arrivada del llop que havia de salvar la vida de la seva germana petita.


Comentaris

  • No és un comentari, és una proposta[Ofensiu]
    nuriagau | 17-03-2010

    Alguns dels relataires d'RC ens estem plantejant publicar un llibre de Bubok que contingués relats dels relataires joves com tu per Sant Jordi. Si a tu també t'agradaria participar en aquest projecte, digues als teus pares que mirin el fòrum i que es posin en contacte amb nosaltres al més aviat possible.

    Si coneixes altres relataires que puguin estar interessats, no dubtis a fer-ho saber. Malgrat les presses, ens agradaria que hi participessin el major nombre d'escriptors.

    Gràcies, jove relataire

l´Autor

Foto de perfil de bruNa

bruNa

30 Relats

63 Comentaris

30741 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
"Seure sota un roure, banyada per la daurada llum tardonenca, i pensar que finalment, tots els esforços han valgut la pena."

Vaig nèixer el 13/11/95 (soc una escorpina empedernida) a la vora del mar, però he crescut entre acollidores muntanyes.
Tot i així, crec que sempre suré la sal del mar adherida a la pell.

Barcelona del meu cor...