La nostra estrella

Tot va començar aquell divendres al vespre, quan vaig trobar per primer cop els teus ulls de mar. A l'endemà et vaig tornar a veure al ball, i em vaig prometre que d'aquella nit no passava. Deu minuts després ballàvem "Boig per tu", els dos junts.
Dues setmanes després vaig baixar a Barcelona, també un divendres. Em trobava a Plaça Catalunya, asseguda, i de sobte, entre la gent, vaig descobrir els teus ulls de cel. Vam decidir estar junts, tot i que la distància ens frenava. Però què és la distància? Kilòmetres de terra que ens separen? Què importen els kilòmetres quan dos parells d'ulls es miren d'aquesta manera? Quan uns llavis, somrient, xiuxiuegen "t'estimo"?
Sovint sortíem al balcó, on la meva àvia ens deia que semblàvem Romeu i Julieta. Allà ens vam abraçar, observant la ciutat sota els nostres peus. Vaig mirar al cel i et vaig dir;
-Com brilla aquella estrella!
Vas somriure, alçant la barbeta, i vas replicar;
-Serà la nostra estrella, nostra i de ningú més.
Ahir ens vam veure per últim cop. Et vas acomiadar dels meus avis molt educadament i et vaig acompanyar fins el carrer. Després de cinc minuts de petons, abraçades i de No vulls, et vas separar de mi, agafant-me la mà. A poc a poc me la vas deixar anar i et vas allunyar una mica més.
-M'esperaràs?-em vas dir.
-T'ho prometo. I tu a mi?
-Sempre.
Em vaig quedar allà, plantada, preguntant-me què venia a continuació. Et veuria baixar les escales fins la carretera o tornaria corrents a casa?
-Va, puja.-em vas dir, senyalant amb un cop de cap l'edifici.-M'espero a que arribis a dalt.
-No...
-Va.
Em vaig girar, caminant ràpidament fins la porta. Vaig prémer el botó del 5è 2na i vaig esperar a que la meva àvia m'obrís. Llavors vaig tombar el cap, amb la porta oberta, i et vaig mirar als ulls. Aquells ulls blaus com l'oceà que brillaven, commoguts, mentre esperaves davant les escales. Les llums nocturnes de Barcelona il·luminaven lleugerament el teu rostre blanc.