Dubta que siguin fos les estrelles

Ell... Què va ser, ell? Ell va ser 10 dies de llum i 6 mesos d’ombres. I tu? Tu... No ho sé, què ets, tu. Ets potser el record d’uns dies a la muntanya. El record de la neu, la pluja i la pedra que queia entre la teva mirada i la meva. Les gotetes enfurismades que acariciaven la teva mà, ajudant la meva per no caure entre el fang. Les mateixes gotetes que ara es desintegren, sobre la meva mà, que ja no és amb la teva. Ara reposa, en un costat, notant entre els dits la soledat de la teva pèrdua. Perquè ja no hi ets, és la realitat, i el fred és més fred i l’estiu sembla hivern. I el cor em segueix bategant, i no ho entenc, és estrany.
Noto, entre els meus companys, el impuls irrefrenable de colpejar el mirall.
I m’aixeco, i m’assec, estrenyent l’esquena contra la reixa metàl•lica on fa temps et repenjaves. Perquè ja no puc més, no suporto aquest silenci on només s’hi respira impaciència i angoixa. Vull tornar enrere, per Patum, quan tot era més fàcil i tu eres un tros de gel que es va fondre mirant-me.
Perquè el dia és menys lluminós sense la teva pell bruna, i la lluna ja no brilla si no l’acaricia el teu somriure.
I és que l’altre dia, quan et vaig veure pel carrer... No ho sé. No ho sé, que se’m va moure aquí dins, però en trobar els teus ulls se’m va esquinçar el cor i l’ànima.
I ara és tard, i m'en adono, però t'estimo i no hi puc fer res. Se'm menja la curiosistat per saber què em volies dir aquell dia, a l'hora del pati. Se'm menja la por, la trsitesa i l'amor.
Perquè t'estimo.

Dubta que siguin foc les estrelles. Dubta que el sol es mogui. Dubta que la veritat sigui mentida. Però no dubtis que t'estimo.