És més la brossa que el fruit?

més brossa que fruit.
tots el fruits necessiten de temps i diferents elements per créixer.
arbre, terra, aigua, branques, fulles, flor, sol, pols, vent, molta fullaraca
i tot el temps del món. No hi ha pressa .
Per petit que sigui el fruit val la pena.
Gràcies per compartir aquest bell poema.
avant

Un poema profund, com tots els teus. Cal endreçar el rebost de la consciencia, renovar idees i encara que n'hi ha que moren, segur que han servit per fer-ne aflorar de noves .
És difícil concentrar-se i el voltant no ajuda. Potser no cal fer-nos preguntes de on va tanta energia, jo diria que res es perd i si en surt encara que tan sols sigui una sola reflexió, ja val la pena. Potser si que tot és feble, i la covardia i debilitat ens frena, però l'evolució mai s'atura. Esperem que sigui per millorar.
Una forta abraçada amic Joan, petons per la Teresa

moltes i moltes idees se'n moren, cobertes de pols, abans de créixer; no els atorguem l'energia que necessiten per poder reeixir.

És feblesa, això? És instint de conservació, potser? No ho sé, Joan, però sí que sé que ho has sabut explicar genialment. Felicitats!

Pilar

salut
joan

ai, amic Joan!
Quantes "fallides odissees" dormen al rebost de la memòria, mig oblidades... o al rebost de la consciència, dissimulades darrera altres urgències, necessitats, prioritats, ... que les releguen al passat, a l'oblit, a la foscor del què ja no és necessari, prioritari, urgent ni actual!

Febles, si, segurament ho som, no ho dubto gaire.
El que no sé és si també covards, en el mateix sentit que el teu poema indica, o si potser seria més equànime dir -nos "sobrevivents" en aquest context.
Podriem tirar endavant amb tot el bagatge present, constantment davant?
Potser necessitem contemplar un fruit, encara que sigui escàs, encara que sigui un exemplar entre molta brossa...

T'envio una abraçada plena d'energia de la bona,
Unaquimera

però a mi, dèbil i covard, se'm fa difícil acceptar la idea de la eterna infinitud...

salutacions
joan