Errors

A vegades les nostres paraules, les que diem quan estem enfedats, dolguts o tristos... sonen d'una manera diferent a la que voliem que sonesin.

Com aquell que diu: T'odio, però t'he masses llàgrimes als ulls per veurei; un t'estimo i encara no creus que ho estiguis dient; o aquelles paraules que no surten quan abraces a qui feia temps volies abraçar.

La típica frase de "no saps el que tens fins que ho perds" és massa comú i real, aquelles paraules mal dites et fan perdre la meitat del teu cor, et deixen la boca resseca i els ulls secs de totes les llàgrimes que has deixat anar.

A vegades ja es tard per adonar-te'n de l'error, potser involuntariament has fet que s'anés perdent allò que tenieu però voluntariament has obert la porta definitivament.

Veus que l'únic que has fet és intertar-te defensar d'un sentiment que tenies, però de la pitjor manera que has pogut. Davant de la confiança i la promesa d'explicar-ho tot, t'ho has aguardat tot i per la simple por de perdre el que tenies ho has acabat perdent.

La vida: quan tens família i amics ja val la pena diuen... però en el precís moment que comences a perdre alló que aprecies, moltes coses perden el seu sentit.

Ara un t'estimo no fa res més que marcar més la ferida, un oblidem o un t'odio no fan mes que no deixar cicatritzar. Potser el silenci i el buit és el que millor funcionaran, per tu. Però per mi, una mirada de perdó o una abraçada de confort, se que m'ajudarien més que els mil silencis que em vols dedicar.

Els errors sempre hi han sigut i continuaran estan, però demanar perdó i dir t'estimo, són una de les coses que més costen...

I dol pensar que entre llàgrimes i tristeses, són les que deixes anar davant d'una porta tancada, que tu mateixa has deixat tancar.

On la clau no se sap si la te algú o s'ha perdut per sempre al fons del mar.

Potser ja es tard o realment ja he fet tard... però cada cop m'hen adono més... que els errors estan dintre meu.

Necessito la força que sempre m'has donat per poder fer un altre pas.