Ahir, ara, futur.

Quan alguna cosa se t'escapa de les mans i les llàgrimes llisquen sense fre galtes avall, et poses a pensar. Amb els ulls ben oberts, veus com el futur s'escola entre pensaments i accions passades. Et fuig de les mans i no ets conscient de com retenir-los o llençar-t'hi de cap. Però tampoc fas res per anar a buscar-lo.
Si, molt bé, resulta que vas equivocar-te, pe`ro ara no pots sentir-te malament per aquela decisió, llavors volies fer-ho i no sabies si t'agradaria o no. Ara et toca plantar cara al futur i això et fa por.
El passat el tenim massa sabut i, tot i fer mal i provoca somriure, no pot pas sorprendre'ns. El present s'escapa contínuament esdevenint passat i venint del futur, és un ara que de cop deixa de ser l'ara i es converteix en abans. El futur en canvi, és un no res que resulta ser-ho tot, és un no res que espanta, un tot ple de promeses, un no res perquè no pots pintar-lo, però un tot perquè pots escollir amb quins colors decorar-lo. Un tot marcat pel no res.
L'ahir sabem com va anar i l'avui, el marca el ritme dels nostres batecs. En canvi, el demà, pot no arribar mai o, pot omplir-se de tot el que sempre has desitjat. L'ahir ha donat les pautes del avui, i l'ara haurà de marcar els punts del futur. No saber què vols, no és un problema, el problema és no saber què no vols.
Però aquest no és el teu problema, per tant, a què esperes per agafar els pinzells i preparar-te per pintar el demà? Ja no hi ha excuses que valguin. Si no comences ja, el futur pot no arribar.
Ningú t'ha robat el teu somriure, per què te l'amagues tu? No envegis el que no tens, gaudeix del que tens i lluita pel que vols.