Segueixo aquí.

Un relat de: nana_17
Muntanya i mar. Roca vermella i brisa marina. Silencis i converses. Piular d'ocells i cants de sirena. Caure i tornar a aixecar-se.

"A vegades estàs tancada a la teva habitació i l'espai es fa petit, les quatre parets es van apropant al centre del teu univers i el sostre et pressiona contra el terra. Es llavors quan aparec, petita. És en aquests moments que et xiuxiuejo a cau d'orella el que has de fer. Pantalons còmodes, samarreta de tirants, jaqueta a la cintura (mai se sap), xiruques i les claus del cotxe, o la bicicleta o, simplement, camina.
Sense fixar-te, seguint no pas quin rumb o intuïció, acabes en algun lloc especial.
Avui, petita, t'has conduit fins aquestes roques vermelles.
Caminar muntanya amunt, funciona. Però, tant tu com jo, sabem que no caminaràs gaire. Et faig parar dalt aquella roca llisa que fa de mirador. Pots tocar la costa Daurada només estirant la mà. T'estires sobre les roques vermelles i càlides i tanques els ulls. Alguna cosa batega. El teu cor, les teves mans, la galta que reposa a la roca, les parpelles tancades, el mar a l'horitzó, la formiga que et puja per la bota, els teus peus ara descalços, l'arbre que oneja al ritme del vent, ... De cop, tot batega. Fins i tot la meva veu que encara et xiuxiueja a cau d'orella.
A poc a poc, la respiració recuperarà la normalitat, seuràs amb les cames creuades i els ulls tancats, escoltaràs el teu voltant, més tard obriràs els ulls, t'embriagaràs de paisatge i absorbiràs la força necessària que t'ofereix el teu voltant per seguir un tram més la teva vida.
De mica en mica, deixaràs de sentir-me però, petita, no t'angoixaràs pas perquè saps que sempre que ho necessites, torno.
Somriuràs amb aquests ulls que van deixar-te en herència, agafaràs el cotxe i aniràs a fer un beure amb el company que faci més temps que trobes a faltar, tot i haver-lo vist ahir. Després, bonica, tornaràs a la teva vida i reprendràs aquesta rutina tan inesperada que portes. Amb energia, entusiasme i confiança.
Tots ensopeguem, ens costa aixecar-nos i fer com si res. Però TOTS ens hem de seguir endavant. I tu, bonica meva, no seràs menys".
A la nit, estirada al llit, escriuràs el que et passi pel cap, canviaràs gènere i persona però el missatge serà el mateix. Quin? El somriure que ara dibuixes, a poc a poc, amb els teus llavis.
A vegades, aquest àngel ha de dir-te a cau d'orella que no ha marxat.
- Segueixo aquí petita!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de nana_17

nana_17

63 Relats

72 Comentaris

49072 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Nascuda en terra d'avellanes,
xicalla, gegants, tronades,
diables, masclet i rialles.

Vaig treure el cap per primer cop,
un divendres Sant, 13.

Supersticiosa? No pas

Com el meu cap en aquesta foto,
jo encara l'estic traien en el món qe m'ha tocat.

És un món ple de somnis i fantasia,
on no hauria d'estar prohibit poder imaginar.

Aprenent a escriure i a somiar...
intentant fer els somnis realitat.

Els viatges i els somriures,
les postes de sol i les estrelles,
els moments compartits,
i altres coses,
són els que m'ajuden anar escrivint,
hi ha ser aquesta persona que començo a construïr!


Mira el passat amb un somriure i no amb una llàgrima

Pel món tan sols ets algú però per algú tu ets el món


Una abraçada forta i un somriure càlid!