Trobades de bar

Ha arribat fa una estona. Per no perdre costums ha triat el sofà taronja de la cantonada. Seu amb les cames creuades com un indi, no s'imagina pas quina ràbia em fa veure-la posada d'aquesta manera, però el seu somriure i els ulls que de tan en tan enganxo espiant-me, m'impedeixen demanar-li que segui bé.
Abans d'anar a prendre-li nota, sempre te temps (crec que li deixo), per treure la llibreta blava, el bolígraf i el llibre. M'agrada xafardejar què llegeix. Fa una setmana portava un llibre que avui mateix m'he obligat a acabar.
- Què prendràs?- Volia iniciar conversa amb el llibre però ja en porta un de nou. Crec que no veu, que veig, que mentre em mira somriu.
- Un té vermell.
Els mesos m'han ensenyat que el vol sense sucre i que si ve pel matí, el té serà blanc amb sucre morè. Des de la barra l'observo escriure. Quan té el te, el deixa refredar enllestint les últimes línies, després devora el llibre. Sempre em pregunto què deu escriure i per què acaba els llibres aquí al bar. Té un tic, i és que sempre s'ha de mirar el rellotge. No sé si és que fa tard, té por de fer-ne o sempre espera algú que mai arriba.
Dos hores de lectura, escriptura i observació. Avui tampoc seré capaç de dir res més que un:
- Vagi bé i fins la pròxima.

Últimament sempre que vinc trobo el mateix cambrer i el mateix sofà que sempre sembla esperar-me, potser com ella. No s'equivoca. El temps just per deixar el bloc de notes, la novel•la i el bolígraf i ve a demanar-me què vull.
Quan prendrà la iniciativa per preguntar-me:
- El de sempre? Te vermell/blanc?
M'agrada mirar els seus ulls foscos i la manera com desvia la mirada quan l'enganxo observant-me. Crec que creu que l'espio. Crec, que ens espiem mútuament. Sé que és diu Pere, però no goso cridar-lo pel seu nom, em fa falta una presentació oficial.
El te ja fumeja i he de seguir llegint, em falten unes pàgines per acabar i d'aquí dos hores tenim xerrada al pis de dalt. Qui em manava posar-me en un club de lectura? Si sempre em falta temps. Però gràcies als llibres he descobert aquest racó i móns nous, no puc pas queixar-me. Torno a mirar-me el rellotge.
Potser algun dia li digui alguna cosa, avui, ens tornarem a conformar amb un:
- Bona tarda.