era el teu i meu món...

Des de ben petits que ningú sabia que ell existia…
Quan anava a l'institut tothom tenia amics, tothom…tothom menys ell, ell era com l'aire, ningú s'adonava de que ell era allà, quan havia de passar pel passadís ningú s'apartava. Era com si no el veiguessin…

Jo sabia que ell hi era… ell era callat, ell tenia una mirada que desconcertava, ell era tant… tant…no ho sé…
Els companys de classe ni s'adonaven de que estava allà, sol, quiet, al darrera… i els professors ni recordaven de com es deia, la veritat és que jo tampoc sabia com es deia, mai vaig gosar anar-li a dir res… però cada nit somiava que ho feia, i que jo era l'única persona que sentia i sabia com era la seva veu… només somiava això, que parlàvem durant hores, hores i hores seguides sense parar i amb ell descobria un món nou, un món que només coneixíem ell i jo, el nostre món, el seu i meu món, un món que mai vaig descobrir, perquè mai vaig gosar anar-li a dir res…

Ell era diferent, semblava que fos d'un altre planeta, potser era per això que m'hi sentia atreta, no ho sé… però tampoc ho sabré, perquè mai, mai, vaig tenir el valor d'acostar-m'hi i dir-li: hola! …mai!

Cada matí, quan m'aixecava, després de sortir del nostre món, del seu i meu món, em deia avui és el dia, avui t'hi acostes i hi parles, però mai ho feia, mai… no sé perquè era, potser perquè tenia por de que ell no em contestés el meu hola, potser de que la gent es rigués de mi per anar a parlar amb ell, potser perquè quan anés a parlar amb ell, ell no fos com jo m'havia fet... No ho sé perquè no podia, però mai vaig gosar anar-li a dir res… mai!

…i és que quan vaig sentir a la psicòloga a dir que ell no existia, que era fet per la meva imaginació, se'm va despenjar el nostre món, el seu i meu món, de l'univers i i es va anar allunyant, allà davant meu, davant del meus ulls, sense que jo pogués fer-hi res…
Com podia, jo, fer de la meva imaginació una persona i treure'l a la realitat?
Com podia, jo, estimar tant a un ningú?
Com podia, ell, ser una imaginació meva?
Com podia,ell, un ningú, fer-me trontollar tant?

I aquí em tenen, tancada, per boja i per autista… què passa, que aquest món no està fet per una autista? Que només per ésser autista ja no tinc dret a ser normal? Jo només vull passar pel món sense deixar cap rastre… Si això és estar boig, m'hauré de conformar i quedar-me aquí dins, per sempre…sempre!