En Sadurní i la Siseta

En un poblet de pagès que no ve al cas esmentar per no crear polèmica entre els seus habitants, ja que aquest relat età basat en un fet real, hi vivia la Siseta, la pubilla del mas Xerrac, la qual des de molt joveneta estava enamorada d’en Sadurní, un jove pagès de la comarca que vivia en una masia molt propera a la seva, però a ell la Siseta no li feia patxoca, no era del seu gust. De fet, en aquest aspecte en Sadurní no anava mal encaminat, fins i tot té la meva comprensió, perquè, segons el comentari que em va fer la persona que m’explicà aquesta història, la pobra Siseta no era gens agraciada: tenia una silueta força rodanxona, era brusca, i sempre portava els cabells com un bruixot. A més, tenia la pell cremada pel sol de tant anar a pasturar el ramat; perquè, això sí que ho tenia la Siseta, era una gran treballadora i molt amable amb tothom. Però amb això en Sadurní no en feia prou. Ell buscava un altre tipus de dona: més fina i atractiva, més bufona en general; parlant clar i català, com se sol dir en aquests casos, que li despertés la seva apetència sexual. És per aquesta raó que es va desplaçar a la gran capital a buscar la Palmira, una noia de llavis de carmí i corbes espectaculars, que va conèixer a la Rambla, amb la qual es va casar tot pensant que amb ella seria feliç i podria gaudir de les millors delícies conjugals.
Els anys passaren i, amb ells, l’encant que en Sadurní sentia per la Palmira, aquella dona per la qual havia perdut el cap, es va esfumar. Ara ja no li importen les aparences ni les fineses de la capital, ara corre rere les faldilles de la Siseta. Tots dos, en un recó arrecerat de l’era sovint es rebolquen enmig de l’estiba de palla i es deixen emportar pels seus instints sexuals. Junts han descobert l’amor rural!
Després d’uns quants anys, al final en Sadurní s’havia adonat que a pagès hi ha els millors planters i les millors viandes, i que res de la capital tenen a envejar.