En el fons...

La fortalesa dels seus pensaments, tan impenetrable, tan hermètica. El mur ja havia quedat tacat de sang per les multiples vegades que temeràries mans havien intentat trepar per aquest.
Tenia un rostre pla, ulls de nen, boca de poeta. Era fred, igual que un d'aquells dies de desembre en què tot sembla haver quedat immobilitzat sota una fina capa de glaç. Era una gota de pluja que havia preferit mantenir-se amagada sobre el teulat, lluny de les mans i les converses, lluny del tot.
Era fort, fet de pedra. Havia decidit que somiar era com llançar-se a la deriva, i gastava les hores mirant la lluna, omplint-se de nit, emplenant les seves butxaques de buit silenci.
Però inevitablement darrera del mur s'amagava la sinistra por. I quan ningú no el veia, moria entre tant fred, plorava llàgrimes de vidre que es trencaven al colpejar el vermell d'aquells llavis de carn.
Enmig de tanta pluja, una veu sorda cridava la paraula "escalfor".