de mentides cosies la nit

El coll, em crema, just allà on la carn va ser arrancada pel teu absurd. El coll, em batega, tan fort que per si sol parla, es guarda dins seu les arrugues de la teva llengua al fregar-lo, el tast àcid de totes les paraules que vas buidar, del teu estomac, directe al meu rostre, al meu pit al descobert, que ara viu agònic, atònit.
La teva veu era mentida, la paret freda recolzant-me l'esquena no deixava sortida. Que lírica la presó de la primera tonada, que hipòcrites els teus cinc dits que més tard la profanaven a ella, nua, apresa, sabuda.
Vas buidar la teva copa de cava damunt nostre, lluna plena de cendra. I vas fer que el volgués tant, fort, tant, que la nit suava a 43 graus d'absenta, mentre el vent arrancava de mi l'impuls de besar-te.
I quedaren els carrers sols i muts, després de les petjades, preparats per rebre el blau d'aquell dia primer, i últim.