El temps perdut

Com la magdalena de Proust, de sobte una olor antiga ha envaït els meus sentits, penetrant en un primer moment per les fosses nassals, passant seguidament per darrera els ulls i arribant-me al vell mig del cap. Era una olor tan invasiva, tan profunda que m'ha dut a un estat d'intermitència, un trasllat sensorial que m'arrencava els peus, les mans i la pell del que sóc ara, per dur-me a un terreny eteri, cap a un retall de vida que s'ha escapat de la cronologia del temps. I llavors ho he entès. Sí, a poc a poc s'ha anat teixint en mi la imatge del que representava aquella fragància que, percebuda per primer cop, m'ha colpejat profundament, però que mai tornaria a ser tan carnal, tan salvatge, tan desagarrant. He obert el nas, omplint els pulmons d'aquell aire contaminat de memòria, però un cop dins meu, al barrejar-se amb la sang, tot allò perdia força. Era senzillament el gest d'olorar el que em traslladava, el que obria les comportes cap a aquella realitat alternativa. I amb el nas enganxat al pot de colònia t'he vist, poc clar, però amb prou presència com per saber que eres tu, com passa als somnis on no hi ha rostres. Érem jo i el teu coll, que bategava aquella olor. No, era molt més que això, era jo, només jo, abraçada a tu, però era jo qui podia sentir-te, qui podia travessar-te, fondre'm en tu i entendre't, era l'olor dels moments consentits, aquells en què tots dos anhelàvem ser-hi, així, cos a cos, i res més tenia importància, més enllà del teu coll.

I ja mai més hem tornat a ser tan a prop.