Papallones al mes de juny

Els veia volar amb aquelles ales de cartolina, clavades damunt la pell fosca i pensava que el sol del sud els havia daurat les galtes durant tots aquells anys, fins a fer-les d’un color marró intens. Eren tan petits ells que el vent que entrava per la finestra de darrera la sala els enlairava dos o tres centímetres de terra, i els tornava a deixar clavats als rajols freds. I jo era allà al mig, com un testimoni de tota aquella màgia, i em sentia tan blanca com uns ulls enlluernats per tota la claror que desprenien els seus somriures, dents lluents que parlaven de la terra i del temps, i era com si allà dins la bola del món només fóssim nosaltres.