Gronxador de constància

Em gronxo en l'aire,
els peus com plomes
fan pessigolles al silenci
d'un cel de neu i calamarsa.

Amunt, avall, amunt...
com una paràbola,
però el món sembla en paràlisi
mentre la bateria del meu cor
duu el ritme de tot el sóc jo,
aquí i ara.

El cap és un núvol més
carregat d'aigua i paraules,
les mans dos garfis soldats
a les cadenes que m'atrapen.

Els ulls escapen,
com en una catapulta d'irrealitat
i màgia.
Mentre el cos rígid es resigna,
pres del sacseig de la constància.
Amunt, avall, amunt...
com una paràbola.