els traus odien els botons

Cordar el cos de dalt a baix dóna sensació d'ofec; una manca d'oxígen vital que va més enllà de la carn i els pulmons.
Massa vegades l'amor (en totes les seves vessants) corda i corda traus, escanya com l'abraçada de les herbes enfiladisses...
Aquesta llum que il·lumina de dins a fora i de fora endins és vital per créixer, com el sol ho és perquè existeixi la vida.

Aquest cap de setmana, va sorprendre veure la Laia (la meva filla) petant-se de riure llegint els teus primers relats. Ho feia en veu alta; el de l'aranya, el de la foto trencada, el de la poma, el del detectiu i les ovelles i molts més.
Em va fer il·lusió la gràcia i l'emoció que hi ficava; jo també vaig riure molt recordant-los...
No et pot imaginar quin mèrit té enganxar-la a llegir per iniciativa pròpia.
Ja sé que fa molt temps que els vas escriure i des de llavors gairebé sempre penges poesia, però ja veus que d'una manera i de l'altra tens a dues fans a la teva llista...

Molts petons!!!

em captiven les teves metàfores... no puc dir res més que, genial, com sempre.

Un petó

d'empuries, ella em va ensemnyar a estimar

saber-se obrir