Els amants immortals

Això és la història d'un amor massa complicat, ple de locures i de ganes de viure. Sempre hi havia rialles, mirades plenes de calor i abraçades guardades dins la foscor de la nit. Ell mai no havia sentit una cosa així per una noia. Quan estava amb ella, s'alliberava de tots els pensaments, dels bons i dels dolents; només hi era ella. Ell i ella, eren lliures d'anar a qualsevol lloc de dins el seu món. Podien fer el que volien, besar-se fins a perdre la repiració, abraçar-se fins a fer-se mal, dir-se les coses més boniques que ningú havia sentit dir mai.
Però el món és injust i les circumstàncies també. La gent, els amics, la família, la distància…era impossible. Impossible seguir endavant amb allò, impossible seguir veient-se, impossible estimar-se, fins i tot ells s'havien prohibit mirar-se. Eren covards, però no sabien si valia la pena o no lluitar per aquell amor, per tots els moments, per ser un present l'un de l'altre, qui sap si també serien un futur. El que estava clar, era que si es quedaven de braços plegats, tot seria passat, un record, llunyà, molt llunyà, com una fotografia en blanc i negre.
Quedaria molt bé la història si us digués que van lluitar. Que van oposar-se contra tot i tots els que no apostaven res per a ells. Que van lluitar fins a tenir-se l'un devant l'altre i donar-se la besada significativa. La besada del present, de l'amor guanyat; la besada de la llibertat.
Però, no va ser així. No van lluitar, però si van jurar-se amor etern, es van prometre tornar-se a trobar, qui sap si un mes o cinc anys després, o pot ser a una altra vida…però es tornarien a trobar.
Ara, ella, era esclava dels seus propis sentiments. D'una bogeria que no gosava sortir de dins seu, d'una ràbia que la cremava per dintre. Qualsevol cosa que veia, encara que fos un anell a la mà d'una persona, el recordava a ell. I al seu voltant tot eren cares plenes de felicitat, sense adonar-se de les mirades d'aquella noia, sense veure la seva inseguretat, plena d'impotència.
I ell, era tot un caramull de preguntes sense reposta. De sentiments totalment impossibles de percebre, de confusions, de nerviosisme. Hi havia alguna cosa dins seu que fallava. Evitava els problemes, però després s'acumulaven i tots li pesaven.

Encara disposaven d'una oportunitat : la seva promesa.
Un llarg viatge començarien, però mentre, un dels dos esperava una resposta, havien de seguir vides diferents, camins distints…però, dins un mateix món. Els unia un gran sentiment, encara caminaven baix el mateix cel, sobre la mateixa terra.
Els protagonistes de la meva història reben el nom d'amants immortals. S'havien jurat que, per damunt de tot, passés el que passé, un futur, més llunyà que propens, els esperava amb més llum, llibertat i vida que mai.


Diaclau