Elegia per la Iolanda

La Iolanda era una noia bonica
que treballava com sa mare
en un viver de plantes
al mateix lloc on
anys enrera
jo volgué
entendre l'art
absurd de la natura
que creixia exuberant
a un pas massa vertiginós
fins que el fat del destí s'enduia
la millor mostra vers nova morada
on la mort
solia esperar rera una persiana abaixada.

Jo sovintejava de tant en tant aquell viver
i de llavors i encara de molt abans
ja lluïa l'aura de la Iolanda.
Com una planta més
ella s'havia abillat
a ritme prest
i tendra
volgué sortir
del planter matern
vers una nova morada
engendrant prompte rebrot nou
com una planta més del tot ignorant
que la mort
sap esperar rera una persiana abaixada.

La Iolanda fou empaitada un mal jorn
pel buf gèlid del destí absurd
que s'entretenia en el joc
àvol d'una ruleta russa
apostant a ulls clucs
amb la vida
tendra
de qualsevol
planta de qualsevol
viver en qualsevol vesprada.
Una guspira malaltissa s'endinsà
en aquell cos jove incapaç d'entendre
com la mort
pot esperar rera una persiana abaixada.

La mare de la Iolanda es clivellava
pel batzac de tan mala anyada
però lluitava amb les traces
d'una destra viverista
intentant esclafar
el maleït pugó
un per un
amb els dits
somrients de bona mare
esperançada en veure grifonar
alè fresc rera un sol que ja es ponia
i en la paüra vers les tenebres desitjava
que la mort
restés dormida sota una persiana abaixada.

Però un mal jorn es va trencar la corda
i la nit s'aplanà com espessa boira
damunt l'ànima de la Iolanda
que restà dormida ja
per sempre
fresca
com una flor
que havia esclatat
en el viver de matinada
quan el ritme massa vertiginós
d'un averany amb destret de mala hora
va triar-la per guarnir l'indret de nova morada
on la mort no hi escau
doncs mai es deixen cap persiana abaixada.

L'altre dia vaig creuar-me fit a fit amb els seus pares
que sortien de una consulta on jo m'encaminava.
Portaven en un cistell dos cors sargits
i un paper on es receptava
utòpiques medecines
de resignació
i un gibrell amb
quatre dits de malfiança
vers el mateix destí que ara diuen
vol guarir-los amb el temps i una canya.
En la seva defallença vaig creure entendre
que l'ombra de la mort no fugí amb la Iolanda
sinó que rau emetent dins sa casa
on hi restarà ja per sempre una persiana abaixada.