Consulta d'un escriptor novell a la seva musa

Un relat de: Matheu

"Consulta d'un escriptor novell a la seva musa"

Estimada Ofèlia:
Ja fa alguns dies que intento, sense èxit, comunicar-me amb tu, per fer-te partícip de les meves frustrants observacions. Es tracta de la visió d'una mena de núvol carregat de vacil·lacions, que tal presagi d'una forta turmenta, poc a poc va eixamplant-se sobre el cel ofegós del meu esperit.
I no és per a menys: tot ha començat de nou a enfosquir-se voltant meu quan, seguint els teus pertinents consells, vaig acceptar la conveniència psicològica d'abandonar la passivitat d'un fadrinatge perpetu, i assajar l'experiment de conviure amb la peculiar parella que tu m'havies preparat.
Alhora em convenceres, buscant una teràpia que regulés les funcions hormonals del meu cervell atribolat, d'iniciar un curset d'aquells que els doctes de la fe recomanen com a prematrimonials, o almenys així tu ho anomenaves, per introduir-me - mínimament preparat- dins la difícil tasca que representa la novetat d'un maridatge, tot i que fos amb la nostra antiga coneguda i protegida teva: l'escriptura.
Jo t'he cregut sempre... o casi sempre, Ofèlia, i he volgut posar, conscientment, tot el meu esforç en aquesta tasca. Però, aleshores ha estat quan han sorgit, com punxes de bardissa, totes les dificultats pròpies del peculiar casori que em prepares. Les primeres sorgiren de l'entorn quotidià.
Ja saps com és la nostra societat de tancada i primmirada en determinats moments. ¿Com havien d'entendre un matrimoni de conveniència entre un ésser estrambòtic com jo, afectat per una necessitat libidinosa de tenir fills, i el que és més greu, amb el desig malaltís de parir-los jo, amb una parella etèria com és l'art d'escriure?.
Recordo clarament, i en aquell moment creia que tenies tota la raó, quan assentats ambdós front a front, tu consolaves els meus turments interiors mentre m'evocaves, citant al poeta que tant adores, allò tan adient que escrigué: "dins dels tenebrosos racons del cervell, arrupits, i nus, dormen els extravagants fills de la fantasia, esperant en silenci que l'art els vesteixi de la paraula per poder-se presentar decents en l'escena del món".
¿Qui seria capaç en un moment donat, i davant tal afirmació, negar-se a intentar la unió incorpòria de ment i art, amb la finalitat de portar al món aquestes criatures concebudes en moments d'insomni i quimeres?.
¿I quina satisfacció intel·lecta no m'esdevindria al expulsar poc a poc de dins meu el resultat d'un encontre tan prolífic? He intentat asserenar-me, i llavors avaluar individualment tots els problemes derivats d'aquesta relació, que com bolets afloren tant sols establerta la possibilitat; i fer-ne una tria... i a ser possible esmenar-los... però el meu enteniment, viciat del fum social, deu estar més emmetzinat del que en un principi suposava, ja que no hi ha manera de sortir-me'n.
T'enumero, Ofèlia, a continuació, i perdona si surten rebotades i sense ordre, com sempre passa en situacions embarassosses, i mai millor dit, algunes de les meves incerteses:
Vaig dubtar en primer lloc, de les meves possibilitats per fer un pacte satisfactori amb qui tu m'havies destinat per companya: ¿S'avindria a la meva forma de ser i de comprendre la vida?. ¿Ens entendríem i podríem fruir de luxuriosos moments de plaer?. ¿Seriem capaços de donar fruit a la nostra cobejança?. ¿Hi hauria coincidència a l'hora de discernir la paternitat o maternitat d'uns fills que eren l'objectiu primordial de la nostra unió?
I principalment dubtava sobre els resultats del enorme esforç que em representaria parir una munió inacabable d'éssers imaginaris, fantasmes del meu subconscient malaltís. ¿Qui es farà càrrec, una vegada al món, de tot aquest fruit de la meva rauxa procreadora? Sóc coneixedor de personatges fantasiosos com jo, que també han passat l'amarg tràngol de crear fillada suposadament literària, i a hores d'ara, avergonyits, mantenen reclosos en foscos calaixos d'armari, amagats de la societat, tots els seus monstres. Altres els han abandonat a la seva sort, i camuflats en forma de publicacions, es troben escampats en amples sales d'orfenats editorials. I pocs, molt pocs, tot i el perill de l'extravagant unió, han sortit normals, o inclòs algun d'extraordinari; i d'aquests últims tothom se'n recorda, i els mimen, i els acaronen, i els admiren...¡com són tan escassos!.... i a més son fills de progenitors qualificats, cultes, intel·lectuals, élites de la societat.
Però d'un pobre pare com jo, i tan poc preparat ¿quina nissaga vols esperar?. M'adono sobrerament de les meves mancances quan observo envejós aquelles criatures tan perfectes, la seva delicadesa, la seva gallardia, el seu enginy, el seu parlar exquisit, la seva sapiència, com esmenen -encara infants- relats de viatges al·lucinants, i formulen cites afortunades de clàssics que jo ni tan sols coneixia.
¿Com vols que em senti, Ofèlia?.
Tant sols els podré ensenyar el to bast i fal·laç que he conegut als mercats de la vida, el tarannà garrepa de qui no ha tingut mai rés, les formes enginyoses i a vegades desvergonyides d'aconseguir quelcom més en qualsevol camp dels petits plaers o beneficis, els perills de caure a la primera trampa que l'adversari et prepari, la manera de sobreviure en un món insidiós, i tantes altres penúries característiques dels que caminem mirant constantment de cap al terra que tan a prop tenim, per no ensopegar en algun dels molts esculls que hi sobresurten.
¿Doncs per què parir fills amb un demà tan decebedor?. Si ni tant sols l'art de l'escriptura, la parella que tu, tal Celestina dels comptes, m'has buscat, podrà dotar-los d'una parla segura i establerta, com ara ja em passa a mi, que tot i pensar conscientment en un idioma matern, m'ataquen els nans dels somnis amb un llenguatge diferent, que l'absurd i la intolerància els obligà a practicar en la seva infantesa.
¡ Ai, Ofèlia!, ¡quin futur més carregat de núvols foscos es prepara!.
D'altra banda tinc la temença que aquest es el bitllet del ja últim tren que pot portar-me a la ciutat dels meus somnis. ¿Què faré, si mentre divago entre tants i tants dubtes, arribo tard a l'estació on m'espera el transport a la il·lusió?. Em quedaré per sempre més arraconat en un cosmos de materialitat i futilesa, tal cop esclau de la rutina i l'oblit, i ensems martiritzat per les ànimes fantasmagòriques d'uns éssers idealitzats que ja mai podré traure a la llum.
És l'etern dilema de la meva vida, voler triar en mig d'un bosc de dubtes la senda propicia per a un futur desitjat, escarmentat moltes vegades dels desencisos i ensopegades d'un passat desventurat, sense saber gaudir instant a instant el present continu que m'envolta.
De totes maneres, crec que tu, Ofèlia, com sempre, et sortiràs amb la teva. Confio en la utilitat dels teus consells, i a la fi he decidit que almenys faré l'esforç de continuar amb la formació que ja he començat, i si puc, i ella em vol, intentaré retenir l'escriptura com a companya perpètua de plaers, però sempre amb els dubtes malaltissos fixats en l'ànsia procreadora que tant em turmenta.
De moment, hem assistit tan sols a la primera classe, i no fou massa avorrida; ens parlà un artista nat, un músic compositor de mil i una melodies que tu segurament coneixeràs, i la seva teoria fou prou clara: "Compondre no es difícil, lo complicat es deixar caure sota la taula les notes que resultin supèrflues".
¿ Tindria això que veure amb el nostre pretès matrimoni?
Fins ara ... una abraçada, Matheu

Comentaris

  • Casi sempre o Quasi sempre....?[Ofensiu]
    DANA | 02-04-2008 | Valoració: 10

    Hola Mateu!!!
    Continua consultant a la teva musa, ni han poques com l'Ofelia...però tu sens dubte tens quelcom d'especial per trobar-la.
    Un petó.
    Dana

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Matheu

Matheu

17 Relats

43 Comentaris

13974 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Nascut a Granyena de les Garrigues, en plena primavera de l'any 1957. Aquesta casualitat estacional l'ha marcat des de sempre, impregnant-lo d'un perfum peculiar que tant aviat pot obrir els seus porus "literaris" com produir-li una hipersensibilitat bronquial. Enamorat del llit, tal cop s'hi ha passat massa jorns de la vida, qui sap si per mandra o per manca de salut. La lectura li feia d'amant des de l'adolescència, fins que se'n avorrí un xic i la canvià per l'escriptura. Amb ella ha tingut una prole de fills pseudo-literaris, molts dels quals encara romanen reclosos a la seva llar, per temor del pare a que li embrutin el nom. Diuen d'ell que no deixa de ser un rar espècimen rural, aficionat a l'art d'escriure, de formació autodidacta, que aprofita les aturades de sa maleïda fibromialgia per endinsar-se en un jardí il·lusori, on buscar la pau de l'ànima conreant parterres de preci(o)ses paraules. Tot i els anys passats, encara està submergit en la bombolla primaveral, envoltat d'amor i lirisme, conservant-se com un capoll que fa temps que apunta però no acaba mai d'esclatar.